Plou, i ara què?

Embas­sa­ments en remun­tada, més de 200 hectòmetres cúbics a les con­ques inter­nes, fins i tot Boa­de­lla i l’aqüífer de la Muga donen una treva. Al maig ha plo­gut cada dia un raig i s’apunta que el juny també arriba amb aigua. Res­tric­ci­ons mati­sa­des, pis­ci­nes ple­nes i de caps a l’estiu amb opti­misme! I ara què? Doncs ara (o quan hi hagi govern, que aquesta és una altra història) apro­fi­tem una situ­ació idònia per pla­ni­fi­car bé, per estruc­tu­rar el ser­vei d’aigua pota­ble amb coherència, pen­sant que hi haurà més fases seques –de fet, con­ti­nuem amb les reser­ves bai­xes– però sense la soga al coll com fins l’abril. Pren­dre deci­si­ons entre l’espasa i la paret no és la millor manera de gover­nar res, ni la vida d’un mateix ni el futur d’un país.

Igual com passa en l’ener­gia, encer­tar quina com­po­sició ha de tenir el mix de l’aigua és la clau. La dels embas­sa­ments només s’ha de pota­bi­lit­zar per injec­tar-la a la xarxa i el cost d’aquest procés és ínfim en com­pa­ració amb el des­sa­la­ment, que, a més, genera resi­dus. Però també hem de poder regar els camps perquè la sobi­ra­nia ali­mentària i la pro­ducció agrària han de ser inne­go­ci­a­bles per qual­se­vol ter­ri­tori que vul­gui tenir un futur. Enca­mi­nar l’aigua resi­dual depu­rada –rege­ne­rada– cap als usos agra­ris i indus­tri­als és una via de trànsit gai­rebé obli­ga­tori, així com afron­tar d’una vegada l’eli­mi­nació del reg a manta en les zones on encara es prac­tica. Dir-ho pot­ser és impo­pu­lar, però no pot tor­nar a pas­sar que els regants del canal Segarra-Gar­ri­gues –que dis­po­sen de sis­te­mes efi­ci­ents en ser ins­tal·laci­ons moder­nes– patei­xin res­tric­ci­ons perquè molts dels regants de l’antic canal d’Urgell encara inun­den els camps. S’han de moder­nit­zar, amb les aju­des que cal­gui, perquè quan totes dues infra­es­truc­tu­res cap­ten aigua d’allà mateix els regants d’una i altra han de poder estar en igual­tat de con­di­ci­ons.

La sequera del 2008 va fer veure la neces­si­tat de des­sa­lar l’aigua del mar. Però el con­se­ller Bal­ta­sar va pele­gri­nar a Mont­ser­rat i va ploure. Les des­sa­la­do­res es van alen­tir o atu­rar. Ara les hem tro­bat a fal­tar fins al punt que ajun­ta­ments i sec­tor turístic havien tirat pel dret i se n’havien bus­cat de pròpies, per si la More­neta ara no se sen­tia invo­cada. El pròxim govern té l’opor­tu­ni­tat de mos­trar que va pren­dre nota d’aquell error.