Ens n’anem de colònies!

Veig un grup de nens i nenes que marxen de colònies amb l’escola. Deuen estar al darrer curs de primària perquè la majoria d’elles passarien per adolescents però en canvi entre ells n’hi ha de baixets i esquifits però també dels que s’intueix que demà passat hauràs d’aixecar el cap per mirar-los als ulls. Les seves cares brillen –les dels mestres no sé si tant– i transmeten molta emoció i un cert nerviosisme. Em provoquen enveja sana i em fan pensar en uns anys que queden massa enrere però que despertaven sensacions tan intenses que queden tatuades per sempre en l’epidermis dels records. Eren temps en què esperàvem amb ansietat la clausura del curs escolar i la fi de la temporada de l’esplai per carregar-nos la motxilla a l’esquena i marxar uns dies de casa. Veig que ara n’hi ha poques, de motxilles. La majoria d’infants opten per dur el material en una maleta amb rodes on ni de bon tros entra el sac de dormir. Per un instant tinc la impressió que puc reviure aquelles llargues caminades, carregats com mules, entre el punt on et plantava l’autocar i la casa de colònies. Quan t’alliberaves del pes de la motxilla semblava que podies volar. Em pregunto per què ara el transport deixa la canalla a les portes de qualsevol masia i, en canvi, en la nostra època sempre hi havia un trajecte infernal entre els dos punts. Mentre observo com els estudiants van prenent seient, escolto pares i mares, entusiasmats, fent plans sense criatures. Que diferent del primer cop que els fills marxen. He vist més llàgrimes entre els adults que entre la canalla. També penso que ara són altres temps, quan em ve al cap que als pares ens fan endreçar el material en bosses, una per dia. Ens hem deixat perdre aquells mercats d’intercanvi improvisats en què tothom mirava de recuperar la desena de peces que havia perdut i que, evidentment, anaven sense nom.