Alguna cosa es mou al Parlament

El fet que la primera negociació postelectoral dels partits independentistes sigui per elegir la mesa del Parlament i se l’anomeni “mesa antirepressiva” és un molt bon senyal. Tant pel que significa políticament com pel compromís que suposa per part dels partits que el Parlament no girarà més l’esquena a la repressió contra l’independentisme de base. Però vist com ha actuat la mesa en les darreres legislatures, l’escepticisme és inevitable. Hem vist massa vegades arrancades de cavall i frenades de burro en cada un dels casos que afectaven els representants electes, des de l’endemà mateix de l’aplicació del 155… Políticament, que a la negociació de la mesa se l’anomeni “mesa antirepressiva” pressuposa un antagonisme nítid amb el candidat de la sucursal del PSOE que va aplaudir la repressió del 155. Amb tot, no es veu per enlloc que Puigdemont pugui aconseguir l’abstenció del PSOE català. Sembla que anem a la repetició de les catalanes, i per això és positiu que l’electorat vegi que hi ha intents de revertir el grau d’enfrontament caïnita. Cap referèndum acordat o cap pacte fiscal és versemblant sense una prèvia coordinació dels independentistes: la ciutadania no és tan idiota per creure que cap superpartit per si sol pot aconseguir res d’estructural per a Catalunya. Referèndum acordat? Pacte fiscal? S’imposa refer aliances o esdevenir irrellevants. La confrontació és inevitable perquè és des de Madrid on l’exerceixen. Prou d’autoenganys. Ja s’ha vist com han menyspreat els qui assajaven parar l’altra galta: on són els traspassos? Negociar, sí, però com el que ens tracten, com a enemics. I mai renunciar, ni temporalment, a exercir el dret a l’autodeterminació amb o sense acords.