Atropellada per una bici

Arribarà el dia, més d’hora que tard, que m’atropellarà un ciclista. Crec que serà un ciclista home, i no pas una ciclista, perquè detecto que el gènere masculí sent més atracció pel risc i la velocitat. Hi somio sovint, amb aquell tràgic instant, tot i que també conservo intacta l’esperança que sigui un accident lleu perquè, diguem-ho clar, no voldria morir atrapada entre pedals. El que cada cop tinc més descartada és la possibilitat de lliurar-me’n, d’aquest atropellament, sobretot perquè visc en una ciutat en la qual una de les vies més transitades és un passeig davant del mar on algú va tenir la brillant idea de fer compatible la transitada zona on la gent va a peu amb un llarg carril per a bicis, patins i patinets que és obligat travessar per arribar fins a l’aigua. I el carril bici no és més que unes brotxades de pintura blanca al terra, sense cap mena de senyalització voluminosa que separi cada zona. Així que cada cop que passejo per aquest sector de la ciutat tinc la impressió que el cor em sortirà un dia per la boca, sobretot quan observo canalla que campa lliurement per tota la zona. Crec que agrairia alguna mena de descàrrega elèctrica que alerti que estic entrant en zona de perill, tot i que encara donaria més gràcies si es delimités el carril bici d’una forma més visible o, sobretot, si es desplacés aquesta via a pocs metres de l’actual però a un espai menys freqüentat. També agrairia que alguns ciclistes i patinadors que es deixen veure per la zona deixessin d’actuar com si algú hagués posat a la seva disposició, i de forma exclusiva, el circuit de carreres de Le Mans. I una altra idea que llanço: atès que la fórmula d’intentar que cohabitin ciclistes i vianants no és exclusiva de la meva ciutat, agrairia una guia de punts del país on es dona aquesta circumstància per saber, si més no, quins pobles no haig de visitar si vull gaudir-los a peu.