El camarada Delgado obre foc

A Manuel Delgado li agrada el foc. No pot ser d’altra manera amb algú que ha dedicat la seva vida professional a l’antropologia. L’home és home des que es va inventar el foc, i potser per aquest motiu en aquest país hi ha un ancestral costum de celebrar-ho encenent fogueres la nit de Sant Joan. Delgado és home de teoria i de paraula, pensador i divulgador, però també d’acció, experimentació, i ho saben bé els veïns del barri de Fort Pienc de Barcelona que en la nit més curta de l’any l’han vist transformar-se en follet del foc, ànima i animador incansable de la pira que es fa cremar en un encreuament de carrers.

Com que és expert en la matèria, Delgado sap perfectament quin serà el resultat de posar un llumí damunt una matèria inflamable, i això és el que sabia que estava fent dimarts passat quan davant la Prefectura de la policia espanyola, a la Via Laietana de Barcelona, va dir: “Els únics que lluitàvem contra el franquisme érem els comunistes.” Ho va dir, i ho va subratllar: “Els únics!”

Instants abans ja havia anat preparant el material inflamable quan havia reivindicat la figura de l’etarra Jon Paredes Manot, Txiki, de qui l’any vinent es compliran 50 anys de la seva execució a Cerdanyola, demanant actes de reconeixement amb “el mateix caliu institucional” que els que es dediquen enguany a recordar Salvador Puig Antich, lamentant que “hi ha víctimes del franquisme de primera i de segona”.

I aquest discurs, de mentalitat incendiària, tot i ser dit amb la cara de nen trapella amb què acostuma a parlar com volent posar cotó fluix a la castanya abans de donar-la, va ser escoltat, entre altres, per Imma Puig, present a l’acte, una de les quatre germanes de Salvador que fa cinquanta anys es van sentir molt soles en el suport polític a la causa per salvar la vida del seu germà. Delgado va parlar de Txiki, però no de reconeguts comunistes, com Antoni Gutiérrez, que es va negar a donar suport a la causa de Puig Antich, quan el 1974 companys d’aquest van demanar auxili a l’Assemblea de Catalunya per aturar l’execució.

A peu de Via Laietana, Delgado va criticar la memòria que es construeix a còpia d’oblidar allò que no vol ser recordat i, un cop a casa, i potser encès per l’esbroncada que va rebre quan va insistir que els comunistes “érem els únics” en això de la lluita contra el franquisme, va seguir encenent llumins sobre la qüestió a través del seu perfil a la xarxa X.

Amb piulades aquí i allà defensant la tesi que es vol tirar sorra sobre la importància de la lluita dels comunistes contra el franquisme i, entre respostes als que l’interpel·laven, Delgado va acabar escrivint que la seva presència a Via Laietana “va ser un error”, que és una injusta manera de menystenir i tractar de sectaris els qui des de fa tres anys estan picant pedra a peu de Via Laietana per aconseguir que la prefectura esdevingui un lloc de memòria, de tota, evidentment, sense oblits de cap mena, ni d’ideologia ni de gènere.

El comunista Delgado és el testimoni 103 que ha desfilat pels actes de Via Laietana des que el juny del 2021 es van posar en marxa. D’aquests, 43 són comunistes de totes les sigles, PSUC, CCOO, Bandera, PORE, PCE (i), MC, PCML (frap), Jove Guàrdia Roja. En el proper acte, el 19 de juny, hi farà cap un vell psuquero del Bages. Salut, camarada!