Història trista d’un tren

Definitivament, en aquest país, els trens no interessen. No interessen els trens, ni la seva puntualitat, ni les infraestructures per les quals es desplacen, ni si són de mercaderies o de passatgers. No interessa el ferrocarril ni interessa difondre una cultura del transport públic, sòlida, de primer nivell. El tema no interessa a uns, ni interessa a uns altres.

Allò que permet sostenir una afirmació de tanta rotunditat no és un nou episodi de retards a rodalies, ni un nou incompliment en la broma aquesta del corredor mediterrani, és simplement la constatació que la cultura del tren ni transita per les vies com ho hauria de fer, ni circula per les venes dels que haurien de prendre decisions per promoure un servei de primer nivell.

Algú podria pensar que no té res a veure amb tot això que els trens rodin a l’hora el fet que una vella locomotora de vapor, que ja fa molts anys que va quedar fora de servei, rebi des de fa una dècada tractament de trasto vell, quasi una nosa, com una ferralla que si encara no ha estat desballestada és perquè el seu pes i dimensions la fan incompatible amb un d’aquests carrets que els ferrovelleres passegen amunt i avall recollint metalls de tot tipus.

Si no fos vista com una baluerna, un destorb de mal gestionar, ja faria molt temps que la locomotora número 2 del carrilet de Sant Feliu de Guíxols hauria estat restituïda en algun lloc principal de la ciutat de Girona on hi havia estat exposada fins que el 2015 es va retirar per erigir en el seu lloc –la plaça de l’Hospital— un monument als Manaies. Deu ser que la confraria del pilum mana molt a Girona, o que la ciutat, de tant petita, no té gaires llocs per a monuments, però costa d’entendre que fa deu anys es decidís que allí on hi havia la graciosa locomotora calia fer net i deixar espai per a un monument als romans que desfilen per Setmana Santa, i encara costa més d’entendre que, des d’aleshores, no s’hagi trobat un nou emplaçament per retornar la vella màquina de vapor a l’espai públic, com evocació d’un passat però també com a reivindicació de la necessària cultura del transport públic de passatgers.

El que és més sorprenent encara és l’emplaçament que de manera provisional –però també definitiva perquè deu anys són molts anys– ocupa la locomotora número 2 del carrilet de Sant Feliu. La màquina és al recinte que fa servir de magatzem la brigada municipal de Girona. I allí es troba, a l’aire lliure, entre trastos vells que se la mengen, retallant el seu perfil de xemeneies negres damunt el fons d’una nau industrial, de façana metàl·lica, amb una visió tan trista com depriment, com si el temps, la tecnologia i el progrés haguessin embarrancat en un dipòsit d’andròmines.

Voluntaris de l’associació Amics del Ferrocarril van destinar un any de feina per restaurar la locomotora, que quan era exposada al carrer feia goig de veure. Ni que sigui per respecte a la feina que desinteressadament van fer aquests voluntaris, algú hauria de prendre la decisió de retornar la vella màquina a l’espai públic. L’entorn de l’estació de tren de Girona és tan gran que costa dir quin seria el millor lloc, de tants que n’hi ha per triar. Els Amics del Ferrocarril estarien contents i els treballadors de la brigada també, que la seva feina no consisteix a custodiar joies.