La rosella

La rosella a la solapa. Destaca, senzilla. És el símbol. Per recordar els que van morir en la guerra, que sempre és la mateixa. A la platja d’Omaha, se’n van veure. Al costat de les medalles arrenglerades i marcials, a les mantes blaves que abrigaven els cossos, entumits i dèbils a les cadires de rodes però que fa 80 anys, àgils i amb el nervi de qui tot ho vol viure, van saltar convençuts que, al monstre, se l’havia de guanyar. Tenien la mateixa edat dels qui avui, per primer cop, votaran. De la celebració del desembarcament de Normandia impressiona escoltar La Marsellesa d’execució impecable, en aquella platja arenosa i silenciosa. És, però, escenogràfic, d’intensitat planificada. M’emociona més la de l’escena de Casablanca. Perquè els nazis, tot i cantar més alt, no poden fer res contra l’ímpetu dels que, descreguts de causes i ideals, troben refugi al cafè d’en Rick i tot i això planten cara. No així la joventut berlinesa que als anys trenta canviava de ball: del swing rebel a la polca disciplinada, quan entraven els homes de negre, amb les seves gavardines tan lluents com llefiscoses. Sempre hi han sigut adulant i alimentant el monstre. Mentrestant, sona La Marsellesa perfecta i idealitzada, sota un cel blau i estrellat, fent-nos creure que el vam guanyar fa 80 anys en aquell cementiri arenós. Per això avui, amb la rosella a la solapa i el sobre a la mà, i tot i que descreguts, és a les urnes on cal guanyar les gavardines tan lluents com llefiscoses.