Una durícia al cervell

Resulta realment difícil, per no dir impossible, que jo trepitgi una platja durant els mesos, –i sobretot les hores– en què la xafogor tombaria fins i tot un beduí. És cert que supero l’estiu amb la pell tan blanca que podria ser confosa amb una dona renaixentista, però ja fa temps que els cànons de bellesa me’ls passo per l’engonal, així que prefereixo ignorar les modes si a canvi no m’exposo a morir d’un cop de calor. El cas és que l’altre dia vaig haver de fer una excepció i vaig trepitjar una platja en una franja en què habitualment no m’hi trobaríeu ni que regalessin bitllets de cinquanta euros. Però havia de recollir el meu fill d’una festa d’aniversari, així que no hi ha res com l’amor per la descendència per engolir-nos les nostres pròpies regles. Quan em dirigia a la vora del mar per deixar anar els quatre crits de rigor per tal que sortís de l’aigua d’una maleïda vegada –bàsicament per poder marxar–, vaig observar un home que prenia el sol de bocaterrosa i en l’esquena del qual es podien fregir en aquell moment unes costelles. On jo divisava una cremada de tercer grau, ell devia intuir una tonalitat de les que fan patxoca, tot i que suposo que aquella història no deuria tenir un final feliç. Hores més tard, comento l’escena amb familiars que treballen en l’àmbit sanitari i encara quedo més atordida quan m’expliquen que potser aquell home s’ha apuntat a una nova moda que, disfressada de bronzejat saludable, obre les portes a patir un càncer de pell. Es tracta, segons escolto esparverada, de la durícia solar, una tècnica que circula per les xarxes socials i que recomana prendre el sol sense protecció per generar tolerància a l’astre rei i, sempre segons aquesta teoria absurda, evitar així futures cremades. L’única hipòtesi que no deu ser difícil de demostrar és que cada cop més gent té una durícia estable, però al cervell.