Demanar hora al metge

No recordo qui em va comen­tar, fa anys, que molta gent gran anava al metge a pas­sar l’estona perquè neces­si­ta­ven que algú els escoltés una mica i fer-la petar amb qui, de pas­sada, el podia aju­dar en els seus mals. Lla­vors eren met­ges, psicòlegs i el que calgués. Ple­gats feien una mica de teràpia de grup, i recordo a l’ambu­la­tori que més d’un cop havia sor­tit algun tre­ba­lla­dor del CAP a dema­nar una mica de silenci.

Les últi­mes vega­des que hi he anat, amb tot, sem­pre veig la sala d’espera força buida. Pot­ser és perquè abans només havies de tru­car i et dona­ven hora. A l’altra banda del telèfon no pre­gun­ta­ven res. Des que els tràmits es fan per inter­net, tot ha can­viat. Per començar has de deci­dir si vols que et visiti el metge o met­gessa o deci­dir-te per l’infer­mer o infer­mera. I si el que real­ment em passa no reque­reix els conei­xe­ments mèdics del metge i l’infer­mer m’ho pot resol­dre? O si és a l’inrevés? Després em trobo que al web em pre­gun­ten per què vull anar-hi. Si no exposo el motiu no em deixa avançar. Allà m’hi penso una estona. Posem pel cas que fa dos dies que tinc mal de cap. Sem­pre he pen­sat que és millor anar al gra i fer-ho ras i curt. Escric “mal de cap”. El pro­grama em res­pon que és massa curt. Neces­sita més caràcters. Hi dono vol­tes. Faig una redacció més o menys asèptica del que em passa i quan em dono per satis­feta i premo el botó de dema­nar hora em diu que m’he exce­dit en caràcters. Han de ser, com a molt, 200. Com que ja m’he pas­sat una estona inten­tant expli­car què em passa, m’acabo empre­nyant i ho arre­glo amb un “Tinc molt mal de cap”. Apa.

Final­ment sí que em deixa dema­nar hora. Però com­provo amb des­es­pe­ració que hi ha més cua per visi­tar el metge que per veure la Sagrada Família al juliol. Amb tot, acon­se­gueixo plan­tar-me a la sala d’espera amb una hora con­creta de visita, que no és poc. Amb els dies que han pas­sat, de mal de cap ja no en tinc –pot­ser perquè no he fet cap més tràmit amb ells–, però tant per tant no s’ha de dei­xar esca­par l’ocasió de tenir hora i pas­sar llista amb tots els mals que m’han vin­gut des que vaig dema­nar-la. Que ja tenim una edat.