El món d’ahir
En la salvaguarda d’aquestes imatges, tradicions, costums i paisatges es troba la clau per entendre allò que som
“Però tota ombra, en última instància, és filla de la llum i només el que ha conegut la claredat i les tenebres, la guerra i la pau, la grandesa i la decadència, ha viscut.” Aquestes són paraules de Stefan Zweig que, gairebé un segle després, susciten plena vigència quan les urnes europees esdevenen abocadors de la misèria humana. El triomf de la voluntat sobre el qual la documentalista Leni Riefenstahl va vestir de glòria la superioritat de la raça, mentre Bulgàkov li donava la rèplica amb El mestre i Margarida des de la seva satírica simpatia pel diable. Pensaments i imatges que s’entrecreuen mentre encara ens permeten celebrar els 55 anys d’ofici de Dolors Fuster i Toni Martí. Més de mig segle darrere la càmera que els converteix en providencials marmessors de la nostra memòria visual individual i col·lectiva. Gràcies a ells, a la seva dedicació, al seu ofici, a la seva visió, al seu objectiu, el món d’ahir segueix viu en nosaltres encara que ens entossudim a no aprendre del passat, amb aquell fals convenciment d’associar l’actualitat amb el progrés i el progrés amb la millora. La millora de què? La millora de qui?
L’única veritat és que qualsevol temps passat va ser anterior i en la salvaguarda d’aquestes imatges, tradicions, costums i paisatges es troba la clau per entendre allò que som, allò que fem i, fins i tot, allò que podem esdevenir. Per això les ombres que hagin captat i recuperat les càmeres i l’ideari de Toni Martí i Dolors Fuster es converteixen en llum, tal com diu Zweig, que il·lumina la nostra història, el nostre entorn, la nostra identitat. El pagès, l’artista, el ferroviari, el carboner, l’alzina, el roure, la gavarra o la font són els que projectats avui, des d’un món d’ahir, concedeixen de veritat l’autèntic sentit a la nostra existència. Defineixen el que hem estat, el que som i el que podem ser. Gràcies a la feina silenciosa, humil i discreta d’artesans com ells, l’ofici del cinema manté viva l’essència dels pioners germans Lumière i d’aquells obrers sortint de la fàbrica. Dignitat de classe i dignitat d’ofici, que bona falta ens fa mentre el vaticini de l’escriptor austríac ens torna a revelar que seguim immersos en una Europa al peu de l’abisme.
