Mossèn Llampec
Era el tipus de capellà que més s’assemblava a l’insigne Don Camilo de Giovanni Guareschi
De resultes dels papers que vaig escrivint en aquest diari, i concretament per un on vaig evocar la meva infantesa al poble on ell venia a estiuejar amb els seus pares, em va contactar, ara fa exactament un any, un amic d’aquells anys que és de Sabadell, i ara viu i treballa a la Xina, a Shenyang: “Una ciutat no gaire coneguda perquè només té nou milions d’habitants” –em va dir a la primera carta, el 2 de juny del 2023. En la nostra correspondència hi ha molts records d’aquells anys cinquanta i seixanta del segle passat, que encara mantenim vius a la memòria. Ara, de resultes del paper de fa 15 dies sobre la pujada a peu al santuari de la Mare de Déu de la Salut, l’amic em parla de mossèn Llampec (mossèn Miquel Bruns), que en va ser capellà custodi durant 25 anys.
Mossèn Llampec portà al santuari l’aigua corrent, l’electricitat, el telèfon i la carretera asfaltada. Durant la guerra dita civil, va amagar la imatge de la Mare de Déu en una balma, salvant-la d’una trencadissa i/o profanació segura. Tenia una camioneta i cada dia baixava a fer les compres a Olot, als Hostalets, a les Preses. I tot ho feia de pressa, molt de pressa (d’aquí li venia el sobrenom): dir la missa en la meitat de temps del que era normal, confessar només escoltant els pecats i absolent culpes ipso facto... en vaig ser testimoni: quan el capellà que de vegades l’ajudava n’havia confessat dos, ell ja anava pel sisè. Quan al vespre hi havia apagades de llum (sovintejades en aquell temps), corria esperitat cap a l’església, saludava la Mare de Déu amb un fugaç cop de cap i ramassava tots els ciris del cambril i del presbiteri, per il·luminar les taules dels qui sopaven al restaurant. Vaig estar un estiu al seu servei com a seminarista-escolà resident, ho vaig veure més d’una vegada. Mossèn Llampec era el tipus de capellà (que jo conegués) que més s’assemblava a l’insigne, il·lustre, Don Camilo, capellà de poble creat per Giovanni Guareschi, que en relata les trifulgues amb l’alcalde comunista Peppone durant la postguerra italiana. Quan es retirà, va venir a viure al seu poble. I a casa seva és on millor em trobava: xerràvem, berenàvem, rèiem, explicava acudits... era divertit, acollidor, excel·lent home i tot un personatge: el Don Camilo de la Garrotxa.
