La superfície d’un problema de fons

He anat a la parada de l’autobús, i mentre l’esperava m’he adonat que la placa groga on figuren els números dels autobusos que s’hi aturen i el trajecte que fan estava lletjament guixada. Tota la superfície lliure era plena d’inscripcions i dibuixos. D’intenció pornogràfica? No, francament. Política? Tampoc. Pures poca-soltades. Expansions personals sense suc ni bruc.

Quan ha arribat l’autobús, hi he pujat –era un 44– i he segut en un dels seients del darrera. He quedat estupefacte. Els respatllers –els cinc o sis que jo podia veure– havien estat utilitzats també com a pissarra improvisada: carotes, números de telèfon, frases d’afirmació personal, insignificants bestieses. Un dels respatllers ja no tenia ni el recobriment de plàstic: havia estat arrencat.

La inscripcionitis és un mal del país, on viu una gent que pateix d’una graforrea molt desagradable. No se’n salva res. No parlo ara d’inscripcions polítiques o de combat ideològic, sinó de la mania de guixar pel fet de guixar. Els bancs públics, les cabines de telèfons, els lavabos dels establiments, els taulells dels bars… qualsevol superfície és bona si la intenció és dolenta.

És possible que se’m digui que això també passa en d’altres països. En alguns, no ho dubto, encara que és fàcil de veure que en la majoria d’indrets d’Europa no es produeix aquest embrutament general, del qual nosaltres ja no som gaire conscients per raons de familiaritat quotidiana. I si en d’altres països es presenta el fenomen no té les característiques massives i vulgaríssimes d’aquí. (Deixo de banda el cas especialíssim del metro de Nova York, absolutament cobert de grafismes –no de frases– que no volen expressar cap idea concreta, i que adquireixen una insospitada dimensió poètica –màgica?– i, de fet, creativa, mentre que les grolleres inscripcions de què parlo són deliberadament destructives). I si a França, per exemple, trobeu alguns grafits d’aquesta mena, no és rar que tinguin un cert nivell d’enginy. Fa anys, vaig llegir, en un wàter d’una petita estació ferroviària francesa, aquest rodolí: “Ici tombent en ruines / les merveilles de la cuisine”.

Perquè es comprèn –encara que no es justifiqui– que s’escrigui en una paret quan es té alguna cosa a dir, però les inscripcions a què em refereixo demostren precisament que els seus autors no tenen res a dir-nos. Potser l’arrel dramàtica de la qüestió és que no tenen res a dir-se, i la guixada del “soy el más guapo” o “Pepita es una p…” és una confessió pública d’una profunda –i inconscient– insatisfacció. Penso que l’inscripcionisme no és tan sols un problema d’educació, sinó també una manera equivocada de demanar ajut i alhora de desafiar la societat que hauria de donar aquest ajut.

Les nostres superfícies s’estan convertint en un substitut dels sofàs dels psicoanalistes.