La mecanògrafa

No recordava la xifra; per això vaig rescatar el títol de la calaixera. No hi ha tampó oficial ni segell estatal, però l’acadèmia que me’l va expedir havia embellit els mèrits amb una sanefa neoclàssica amb l’intent de prestigiar una cartolina i així emmarcar-la. Amb data del 18 de març del 1989, havia assolit els 316 punts mecanogràfics per minut. Era un saber mecànic: els dits dansant harmònics pels teclats, segurs de quina lletra tocava, mentre els ulls llegien el text. Experimentar la destresa és un delit. Confiança, se’n diu. No és una autòmat, és una mecanògrafa amb perícia. Trenta-cinc anys després, m’adono de la utilitat d’aquell aprenentatge, una competència que ara no caldria assolir. M’agrada escoltar la rapidesa dels meus 316 punts mecanografiats per minut. M’agradava escoltar-los en altres teclats usats per altres dits, amb el rastre dels fumadors o del cafè. Era en un redacció en què entre el guirigall sobresortien les veus de qui discutia, per telèfon, amb algú que manava, gairebé sempre enfadat. Sempre hi havia trucades. Ara, la rapidesa dels meus 316 punts mecanografiats per minut fa eco en la solitud d’una habitació en què escolto el tràfec veïnal assossegat pel cant dels ocells, a l’altra banda de la finestra. Però els meus 316 punts mecanografiats per minut es detenen, massa sovint, en una frenada en sec. No he de seguir un dictat amb el qual aconseguiré un títol per emmarcar. I quan m’aturo miro les tecles, majúscules perfectes, per si alguna A o alguna Z em donen el fil per continuar.