Sis-cents anys d’història

Fa un cert temps [18 de juliol del 1979] vaig dedicar un d’aquests articles als balcons de ferro de l’Eixample de Barcelona. Hi mostrava la meva admiració per la varietat i la qualitat de moltes d’aquestes peces que, potser pel fet de ser-nos tan familiars, ens solen passar inadvertides. D’aleshores ençà he tingut notícies d’algunes persones que dibuixen o fotografien balcons per tal de documentar l’Eixample abans que no sigui “nunyesinavarrat”.

La crida a favor dels nostres balcons coincidia amb una efemèrides extraordinària del Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona; fou fundat ara fa sis-cents anys! I amb una oportunitat magnífica ha sortit un llibre, patrocinat pel gremi, que en fa exacta memòria. L’autora és Margarida Tintó, conservadora del Museu d’Història de la Ciutat i estudiosa, a més, del món medieval. Duu un pròleg de M. Coll i Alentorn.

Diem que el Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona ha fet sis segles perquè el 10 de maig de l’any 1380 el rei Pere el Cerimoniós aprovà uns capítols que es poden considerar fundacionals, però ja és sabut que quan apareixen uns estatuts, “quan es procedeix a legalitzar un “status”, això vol dir que ja existeix de fet. És precisament aquesta situació la que força la seva acceptació. Se n’ha creat la necessitat”, diu la doctora Tintó, i efectivament les notícies sobre la comunitat de ferrers són anteriors al 1380. L’associació que és reconeguda en aquesta data rep el nom d’“almoina” i els seus preceptes són bàsicament benèfico-socials, sovint d’una minuciositat sorprenent des de la nostra perspectiva; per exemple, en cas de mort d’un dels confrares, és obligatòria l’assistència a l’enterrament i cada membre resarà trenta parenostres i trenta avemaries per l’ànima del difunt. (És clar que hom pot “saltar-se” l’enterrament pagant deu diners i pagar-ne dos en comptes de resar…) En cas de malaltia greu, dues o tres persones vetllaran el malalt de nit, rellevant-se. Es dedica també molta atenció a la festa de Sant Eloi, patró de ferrers i serrallers, entre d’altres oficis.

Després d’analitzar l’evolució del gremi, Margarida Tintó fa veure com la serralleria d’acabaments del segle passat, que semblava definitivament amenaçada per la moderna indústria del ferro, es recupera inesperadament gràcies als arquitectes del Modernisme, que fan ressorgir la tradicional forja catalana. El ferro –des de les grans estructures a les escales i balcons, passant per les peces estrictament ornamentals– es converteix en una de les formes d’expressió més característiques i creatives de la nova vitalitat catalana. Dir que els serrallers i els ferrers “forgen” una imatge de Catalunya no és limitar-se a fer una metàfora.

Jo veig aquest llibre com una presa de consciència del Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona, que en commemorar els seus sis-cents anys de corporació es planteja la necessitat de continuar el fil històric aportant-hi tota la imaginació i l’exigència que calgui. Sobretot, que l’ofici no es perdi. No és tan sols en Domènech i Montaner, en Puig i Cadafalch i en Gaudí, sinó en els artesans anònims del ferro on podem trobar una manifestació de la nostra personalitat cultural i social.