Opinió

Tribuna

Dues cultures polítiques

“El contrast de valoració entre la justícia alemanya i l’espanyola és un exemple més de la tradició cultural forjada en un país on va triomfar la Reforma de Luter, respecte d’un altre sotmès a un tribunal, com era el de la Inquisició, per combatre la diversitat en totes les seves manifestacions

Que hi ha una per­versió de l’estat de dret a Espa­nya, és inne­ga­ble. Més que judi­ci­a­lit­zar la política, es viu una fortíssima poli­tit­zació de la justícia. Però no és nou. Els par­tits s’hi han avin­gut, al nome­na­ment d’alts res­pon­sa­bles de la judi­ca­tura, i aquests s’hi sen­ten obli­gats, amb qui els ha nome­nat, fos quina fos la res­pon­sa­bi­li­tat con­fi­ada, raó per la qual la sepa­ració de poders està del tot des­di­bui­xada. Però a nome­na­ments de res­pon­sa­bi­li­tat per a l’alta judi­ca­tura des d’aquí s’hi ha con­vin­gut. Tam­poc no cal que ens en sor­pren­guem tant, lla­vors. Ara bé, l’Estat és l’Estat i per molt que per­ver­teixi la democràcia, per molt que se ser­veixi de la moral del poder, aque­lla segons la qual el poder vol dir el dret, gua­nya. Qui va gua­nyar pro­po­sant supli­ca­to­ris a dipu­tats? Va gua­nyar Espa­nya perquè té tots els res­sorts d’Estat i el suport dels dipu­tats d’obediència espa­nyola que reti­ra­ven afo­ra­ments. Així les gasta la política espa­nyola a través de la justícia. Quan gover­nava, el PP cas­ti­gava quan una cosa no li agra­dava. I el PSOE l’aju­dava. Davant de com les han gas­tat i les gas­ten, i no només amb ame­na­ces i inha­bi­li­ta­ci­ons, sinó amb pre­sons pre­ven­ti­ves i exi­lis forçats, pot­ser ens con­vin­dria de tenir una estratègia política clara de com govern i par­tits han de recon­duir la situ­ació en l’apli­cació de la llei d’amnis­tia. Perquè aquí no hi ha ni honors ni glòries quan pre­sos i exi­li­ats són vícti­mes de l’arrogància d’un sis­tema que relega la política a la llei.

I com que diuen els qui en saben que el dret penal és la forma més greu d’inter­venció davant deter­mi­na­des con­duc­tes dels ciu­ta­dans, quan ja érem a les aca­ba­lles del judici als pre­sos polítics i als repre­sen­tants d’Òmnium i de l’ANC i, en con­seqüència, a les por­tes d’una sentència que no va dei­xar indi­fe­rent a ningú, encara recor­dem com aque­lla decisió de l’Audiència de Sch­leswig-Hols­tein que des­car­tava la pos­si­bi­li­tat d’extra­dir el pre­si­dent Puig­de­mont pel delicte de rebel·lió –de què l’impu­tava la justícia espa­nyola– perquè no hi veia cap tipus de violència, ens va fer sor­tir de l’escep­ti­cisme d’Europa res­pecte a la causa cata­lana, acos­tu­mats com estàvem, i com estem avui encara, a tan­tes adver­si­tats. Si, doncs, la justícia ale­ma­nya ente­nia i entén que no hi va haver cap mena de violència en l’actu­ació de Car­les Puig­de­mont, això vol dir que no podia ser-ne, de jut­jat, pel delicte de rebel·lió. Una valo­ració, aquesta, que con­trasta amb el parer de l’espa­nyola, de justícia; i més encara si tenim en compte, tal com també ens feien ado­nar els pena­lis­tes, que aque­lla decisió de l’Audiència de Sch­leswig-Hols­tein té el valor que recau en la per­sona del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, la qual cosa porta a pre­gun­tar-nos com es podria jus­ti­fi­car una tal impu­tació a tota la resta si les seves res­pon­sa­bi­li­tats han estat per sota de les de la pre­sidència, del govern. Ima­gi­nem-nos que n’hi hagués hagut, de con­demna per rebel·lió, ¿com la con­tras­ta­ria, la justícia espa­nyola, amb la resta de tri­bu­nals euro­peus? Com la con­tras­ta­ria amb els ale­manys? Ja sabem que de vega­des en un judici no es tracta només d’apli­car la llei, sinó de car­re­gar les cul­pes. I si bé és cert que tot­hom és igual davant la llei, no és menys cert que no tot­hom és igual davant la justícia. Però no podíem, ni podem, adme­tre “càstigs exem­plars”, que pot­ser serien els que hau­ria vol­gut la Sala Segona del Suprem, perquè les sentències con­dem­natòries mai no podrien resol­dre el que s’ha de resol­dre amb nego­ci­ació política.

Aquest con­trast de valo­ració entre la justícia ale­ma­nya i l’espa­nyola és un exem­ple més de la tra­dició cul­tu­ral for­jada en un país on va tri­om­far la Reforma de Luter, res­pecte d’un altre sotmès a un tri­bu­nal, com era el de la Inqui­sició, per com­ba­tre la diver­si­tat en totes les seves mani­fes­ta­ci­ons. Pot­ser per això, avui encara, a l’Estat espa­nyol tot aquell que gosa con­tra­dir el vere­dicte d’un “inqui­si­dor” és tin­gut per heretge. Però qui de fet ens fa arri­bar fins on hem arri­bat és Espa­nya, quan trenca el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal amb Cata­lu­nya arran de la sentència de l’Esta­tut del 2010. I si doncs és l’Estat qui ens fa arri­bar fins on hem arri­bat, bé deu haver de ser també l’Estat qui ha de moure fitxa, ara res­pecte a l’apli­cació de la llei d’amnis­tia. Altra­ment, fem nos­tre Gramsci quan diu: “Ins­truïu-vos, perquè neces­si­tem tota la nos­tra intel·ligència. Mobi­lit­zeu-vos, perquè neces­si­tem tot el nos­tre entu­si­asme. I orga­nit­zeu-vos, perquè neces­si­tem tota la nos­tra força.” Perquè ens en volem, de cul­tes, crítics, lliu­res i sobi­rans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia