Petem-ho sense prendre mal
Diuen que el filtre dels anys deixa passar només els bons records, i avui que falten dos dies per a la revetlla de Sant Joan em ressona fort aquesta frase des d’un balancí que grinyola tant com les meves articulacions. Em recordo de nena, d’adolescent, de jove. Fins i tot d’adulta, veient com la mainada descobria la revetlla o gaudia traient taules i cadires a la fresca per compartir sopar i ballaruca. I se m’entelen els ulls de repensar totes aquelles nits. Algunes, viscudes en primera persona; d’altres, imaginades a través dels records dels avantpassats. Tot canvia, em diu la joventut d’ara.
I és ben cert. Ara ja no hi ha flama; s’ha apagat. La del Canigó, que ningú té temps d’anar a buscar, i la de córrer carrers amunt i avall sense hora de tornar a casa. Si alguna espurna en queda, és la de les que ens entossudim a voler continuar enllaçant generacions, a no perdre la identitat i el patrimoni cultural. Em fa patir pensar que la vitalitat de la comunitat s’ha diluït entre les restriccions, i aquest no saber trobar mai el punt mitjà de res i voler-ho polaritzar tot. Potser sí que era una animalada, això de jugar a saltar les fogueres, i d’acord que llançar petards a la babalà és un risc innecessari. Totalment a favor de la baixa intensitat, però entre això i l’artificialitat del xumba-xumba que ha matat la música d’envelat, penso jo que hi podrien haver trobat un entremig.
La societat avança, l’edat no perdona i les situacions personals són un món infinit a cada casa. Hi ha noves necessitats, més consciència i menys tolerància a l’equivocació. I tot és vàlid i res qüestionable, però posem-hi sentit comú: potser en fem prou amb algunes mesures com delimitar zones on tirar els petards, concretar horaris per a la disbauxa i reduir la intensitat sense perdre l’essència.
No soc defensora de fer esclatar el cel, ni de passar la nit patint per si algun eixelebrat m’enforquillarà amb una traca. Vull dormir quan el cos ja en tingui prou, però m’agradaria, d’aquí a molts i molts anys, recuperar el balancí imaginari que m’he fabricat per escriure aquest article, i reescriure’l sense tanta recança del que hem pogut deixar pel camí. Que de nit tan curta només n’hi ha una, i jo vull continuar-la fent la més llarga de l’any.
