Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Coincidència

Vaig seure a la grada del Teatre Grec, que s’omplia ràpidament, tot i que encara faltava més de mitja hora perquè la gent del Teatre Lliure comencés a representar Titus Andrònic, de Shakespeare, en la versió de Sagarra.

Al meu costat va seure un senyor que duia a la mà un exemplar de l’Avui i no trigà gaire a iniciar una conversa partint de l’observació que els qui no érem joves ens trobàvem en franca minoria. Va dir somrient: “Em temo que arribarà un dia que en aquests llocs no ens deixaran entrar”… El meu veí de seient resultà un home que havia assistit a molts importants esdeveniments de l’últim mig segle, que havia vist actuar Margarida Xirgu, l’estrena de Yerma de García Lorca, els partits internacionals més notables del Barça d’abans de la guerra, els concerts més famosos al Palau… Un home que de molt jove s’apuntà al CADCI i assistí als mítings republicans. “No eren pas com ara”, em deia. “Jo he vist en Companys adreçant-se al policia que anotava el seu discurs, per comunicar-ho després al govern civil, dient-li: apunti, apunti això que diré ara, i li asseguro que el que deia contra els Àustries i els Borbons era molt fort. En aquells temps hi havia oradors que entusiasmaven la gent. En Macià no calia que digués res, ben mirat, perquè només de sortir i dir “catalans!” l’ovació s’ho menjava tot. I l’enterrament d’en Macià… no oblidaré mai tota la multitud plorant, plorant de debò, mentre sonava la marxa fúnebre de Chopin…” De sobte s’aturà i em digué: “Potser em faig pesat…”.

De cap manera. Feia una temperatura agradable, al Grec, i tot esperant Shakespeare el meu company de grada, amb perfecta lucidesa i una fresca emoció, evocava la Barcelona política i cultural de la seva joventut. Poques coses m’agraden tant com escoltar el testimoni de la gent que ha viscut noblement inquieta l’època més excepcional de la Catalunya moderna. Gent que, a més, ha sabut conservar la seva curiositat i puja a Montjuïc una nit d’estiu i es barreja, però no es confon, amb la joventut que l’envolta. És curiós: m’he adonat que als espectacles menys convencionals que es presenten a Barcelona hi sol assistir, a part la majoria jove, una representació de la generació que té més de seixanta anys. El que és més rar és trobar-hi gent que es trobi al voltant dels quaranta, o entre els quaranta i els cinquanta. Deixo als sociòlegs la valoració d’aquest fet.

La mitja hora em passà volant i de cop es van apagar els llums i sonà la música de Verdi que emmarca Titus Andrònic. Començava la tragèdia romana. Bassià era assassinat i a Lavínia li tallaven la llengua i les mans.

“El dinou de juliol, que era diumenge”, m’havia recordat el veí, “una colla havíem de fer una excursió i quan ens vam trobar a la plaça de Catalunya els trets petaven per totes bandes…”.

Els fills de Titus Andrònic són decapitats i els seus caps sagnants enviats al pare.

Mataven gent a l’Arrabassada i al Camp de la Bóta.

Titus tritura els ossos dels seus enemics i els converteix en menja macabra.

El president Companys fou afusellat, no gaire lluny del Grec, i molts altres catalans van conèixer la mort o la mutilació de l’exili.

En acabar la representació, el meu veí i jo ens vam acomiadar amb un breu i apagat “bona nit”. Havíem vist el paroxisme de la violència, la follia del poder i de la sang, precisament divendres passat… la nit d’un divuit de juliol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia