Nit de Sant Joan

Tant que m’havien agradat les fogueres de Sant Joan, i ara no faig sinó esperar que es vagi esllanguint fins a Sant Pere, amb el seu petarrelleig esmorteït, de festa que va allunyant-se. Durant un temps, molt poc, l’havia esperat amb una emoció que he d’esforçar-me a reviure per no trair la nena que havia estat. Hi havia la premonició del foc, molt abans que l’encenguéssim, mentre traginàvem els trastos vells per anar a apilar a la foguera, encara que nosaltres sempre en vam dir “fogueró”: una cadira de platja trencada, algun joguet atrotinat, caixes d’embalar del taller que la humitat havia fet malbé, roba que ja no ens posàvem de tan donada i recosida amb colzeres i genolleres que també s’havien anat desfilant. No érem supersticiosos, sinó voraços: volíem prolongar la flamarada, no acomplir cap desig. Però el que esperàvem amb més delit era el moment que venia el pare amb quatre petardots comprats d’urgència sortint de la feina i que ens ajudava a encendre, al carrer de sota casa mateix, com un ritual privat, perquè desfoguéssim aquesta cosa criminal de l’explosió en un ambient controlat. Els meus germans exultaven d’emoció quan entre l’arsenal hi havia alguna “ceba” o una “nou”, com en dèiem, que petaven més que cap altre, un tro sec que havies de llançar lluny perquè eixordava, però a la favassa que era jo sempre li tocava la bengala, un polvorí en miniatura que llançava estrelletes sense fer soroll. Encara podria refer aquell gest de la mà, saltironant mentre dibuixava espirals de llum a l’aire com una fada rústega, amb shorts i sandàlies, al voltant del pare.