Nit de Sant Joan

Tant que m’havien agra­dat les fogue­res de Sant Joan, i ara no faig sinó espe­rar que es vagi esllan­guint fins a Sant Pere, amb el seu petar­re­lleig esmorteït, de festa que va allu­nyant-se. Durant un temps, molt poc, l’havia espe­rat amb una emoció que he d’esforçar-me a reviure per no trair la nena que havia estat. Hi havia la pre­mo­nició del foc, molt abans que l’encenguéssim, men­tre tra­ginàvem els tras­tos vells per anar a api­lar a la foguera, encara que nosal­tres sem­pre en vam dir “fogueró”: una cadira de platja tren­cada, algun joguet atro­ti­nat, cai­xes d’emba­lar del taller que la humi­tat havia fet malbé, roba que ja no ens posàvem de tan donada i reco­sida amb col­ze­res i geno­lle­res que també s’havien anat des­fi­lant. No érem supers­ti­ci­o­sos, sinó voraços: volíem pro­lon­gar la fla­ma­rada, no acom­plir cap desig. Però el que esperàvem amb més delit era el moment que venia el pare amb qua­tre petar­dots com­prats d’urgència sor­tint de la feina i que ens aju­dava a encen­dre, al car­rer de sota casa mateix, com un ritual pri­vat, perquè des­foguéssim aquesta cosa cri­mi­nal de l’explosió en un ambi­ent con­tro­lat. Els meus ger­mans exul­ta­ven d’emoció quan entre l’arse­nal hi havia alguna “ceba” o una “nou”, com en dèiem, que peta­ven més que cap altre, un tro sec que havies de llançar lluny perquè eixor­dava, però a la favassa que era jo sem­pre li tocava la ben­gala, un pol­vorí en mini­a­tura que llançava estre­lle­tes sense fer soroll. Encara podria refer aquell gest de la mà, sal­ti­ro­nant men­tre dibui­xava espi­rals de llum a l’aire com una fada rústega, amb shorts i sandàlies, al vol­tant del pare.