I Madrid?

La reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 va marcar un punt d’inflexió en la discussió sobre el finançament català. Tanmateix, la percepció de greuge fiscal s’ha mantingut viva i la demanda d’un finançament singular reflecteix de nou la insatisfacció amb el sistema actual i la voluntat d’obtenir una autonomia fiscal que, el 2010, ja va fer esclatar precisament el procés d’independència. I ara, però, hi ha senyals per a l’optimisme? Certament el context va canviant i obre vies, si més no, a un canvi que, si es produís, hauria de començar a albirar-se aquesta mateixa setmana. Primer perquè l’augment de les tensions polítiques i les mobilitzacions socials han permès posar el focus en la necessitat d’una solució duradora. En segon lloc, la crisi econòmica i la pandèmia han evidenciat les limitacions del sistema actual, mostrant la necessitat d’un model de finançament més flexible i just que permeti a les comunitats autònomes gestionar millor els seus recursos i respondre a les emergències. I sobretot perquè els canvis en l’escenari polític espanyol, amb governs necessitats de la mà dels polítics catalans, creen un clima més favorable per aconseguir una reforma. I perquè per primera vegada la crítica està centrada en el finançament singular que sí que rep Madrid.