Lletra petita
Un ascensor sociable
“Gent amb la qual coincideixes durant uns instants que es fan eterns perquè mai saps quin tema de conversa treure o quin comentari enginyós fer per trencar el gel
A casa hem canviat l’ascensor. Bé, més aviat li han fet un repàs a consciència tot i mantenint la mateixa estructura. Ara l’aparell compta amb una botonera nova on els números, més grossos i d’un blau encès, van mostrant l’ascens o el descens al costat d’una fletxeta que indica el sentit. Les aturades s’han suavitzat i amb prou feines es nota la sotragada que durant anys prenies com a referència que s’havia acabat el trajecte. Falta polir l’interior, que arrossega el pas del temps, però sembla que tot funciona millor. Tot? Bé, segons com es miri. L’ascensor, per tradició, és un habitacle que en moltes ocasions obliga a compartir viatge amb gent que, sense ser desconeguda, formen part d’aquell col·lectiu amb qui en el millor dels casos parles del temps i en el pitjor amb prou feines et saludes. Gent amb la qual coincideixes durant uns instants que es fan eterns perquè mai saps quin tema de conversa treure o quin comentari enginyós fer per trencar el gel. Doncs resulta que l’empresa que ens ha fet la renovació de l’ascensor ha decidit per iniciativa pròpia que s’ha acabat fomentar el silenci, la tibantor i la incomoditat. Ara, cada cop que algú crida l’aparell i hi puja pot trobar-se amb la sorpresa que si algun veí ha premut el botó quan ja estava en marxa l’ascensor s’aturarà allà on l’han cridat. És a dir, hi ha molt poques possibilitats que un faci el viatge cap a munt o cap avall d’una tirada. Sempre, i en especial a les hores punta, l’ascensor de casa, amb complex d’autobús, va fent la paradeta. Una paradeta que allarga molt més el trajecte, però que fomenta la companyia, el diàleg i el bon veïnatge. De moment ja m’he trobat gent, però, que s’ho ha fet venir bé per continuar gaudint de la solitud dins l’ascensor. Son aquells que quan es fa l’aturada de rigor deixen que les portes s’obrin i es tornin a tancar fent-se els despistats. Hi ha un plaer malèvol en aquests casos que és empènyer la porta i preguntar-los directament si entren o no. La cara d’haver-los agafat amb el pas canviat no té preu.
