I ara què? Després de la darrera i d’altra banda previsible resolució de jutge Llarena, aquesta és una de tantes preguntes que un es pot fer sobre la sort que espera a l’amnistia. Les especulacions i teories són tantes, i diverses, com les que un s’atreveixi a fer, però la majoria convergeixen sobre l’enigma de Puigdemont. S’hi repensarà, a tornar? Si ho fa, la seva detenció és inevitable? I com afectarà això el procés d’investidura en curs? Moltes preguntes, cert, tot i que per damunt d’aquestes sí que hi ha una única certesa, com és que la decisió dels togats del Suprem és una sonora plantofada per a totes aquelles ànimes de càntir que proclamaven que el conflicte català havia entrat en una fase de desescalada gràcies a les polítiques de “desjudicialització” i del “retrobament”. Tendre innocència, la seva. Perquè ja es veu que una part de la societat espanyola ja ha dictat que amb l’independentisme català només val una recepta, la del sotmetiment total i absolut. És derrota, rendició o res.

En descàrrec dels Llarena, Marchena, Aznar i companyia s’ha de dir, però, que han actuat sempre a cara descoberta i no han emmascarat la seva estratègia del bastó sota el subterfugi de la pastanaga. En aquest costat de la barricada, doncs, ja sabem per on anirà la cosa d’ara en endavant. Però del que encara no tenim cap pista clara és què faran els independentistes i tots aquells que, sense ser-ho, defensen que un estat que es digui de dret no pot seguir perpetrant segons quines barrabassades en seu judicial. Però si que intuïm que la resposta serà l’enèsima dita “jugada mestra”, que és el mateix que dir que Junts i ERC es continuaran estovant sense massa pudor mentre l’electorat sobiranista continuarà apel·lant a no sé quin coi de sentit de la dignitat per continuar alimentat l’abstenció i, així, aplanar al camí perquè els escolanets del 155 puguin fer el cim. Poc ens passa.