Llarena, i ara què?

I ara què? Després de la dar­rera i d’altra banda pre­vi­si­ble reso­lució de jutge Lla­rena, aquesta és una de tan­tes pre­gun­tes que un es pot fer sobre la sort que espera a l’amnis­tia. Les espe­cu­la­ci­ons i teo­ries són tan­tes, i diver­ses, com les que un s’atre­veixi a fer, però la majo­ria con­ver­gei­xen sobre l’enigma de Puig­de­mont. S’hi repen­sarà, a tor­nar? Si ho fa, la seva detenció és ine­vi­ta­ble? I com afec­tarà això el procés d’inves­ti­dura en curs? Mol­tes pre­gun­tes, cert, tot i que per damunt d’aques­tes sí que hi ha una única cer­tesa, com és que la decisió dels togats del Suprem és una sonora plan­to­fada per a totes aque­lles ànimes de càntir que pro­cla­ma­ven que el con­flicte català havia entrat en una fase de deses­ca­lada gràcies a les polítiques de “des­ju­di­ci­a­lit­zació” i del “retro­ba­ment”. Ten­dre innocència, la seva. Perquè ja es veu que una part de la soci­e­tat espa­nyola ja ha dic­tat que amb l’inde­pen­den­tisme català només val una recepta, la del sot­me­ti­ment total i abso­lut. És der­rota, ren­dició o res.

En descàrrec dels Lla­rena, Marc­hena, Aznar i com­pa­nyia s’ha de dir, però, que han actuat sem­pre a cara des­co­berta i no han emmas­ca­rat la seva estratègia del bastó sota el sub­ter­fugi de la pas­ta­naga. En aquest cos­tat de la bar­ri­cada, doncs, ja sabem per on anirà la cosa d’ara en enda­vant. Però del que encara no tenim cap pista clara és què faran els inde­pen­den­tis­tes i tots aquells que, sense ser-ho, defen­sen que un estat que es digui de dret no pot seguir per­pe­trant segons qui­nes bar­ra­bas­sa­des en seu judi­cial. Però si que intuïm que la res­posta serà l’enèsima dita “jugada mes­tra”, que és el mateix que dir que Junts i ERC es con­ti­nu­a­ran esto­vant sense massa pudor men­tre l’elec­to­rat sobi­ra­nista con­ti­nuarà apel·lant a no sé quin coi de sen­tit de la dig­ni­tat per con­ti­nuar ali­men­tat l’abs­tenció i, així, apla­nar al camí perquè els esco­la­nets del 155 puguin fer el cim. Poc ens passa.