Les pedres parlen

Ara fa 225 anys, el 15 de juliol de 1799, es va descobrir el que fins avui dia s’ha considerat un dels objectes més importants de la Història: la pedra de Rosetta. Una clau que va permetre obrir portes cap a diversos mons. Era dels egipcis, la van trobar els francesos i se la van quedar els anglesos després de vèncer les tropes de Napoleó. Però deixem les vicissituds geopolítiques i centrem-nos en l’objecte. La pedra de Rosetta es va trobar trencada i incompleta. El que s’exposa al Museu Britànic és una part trencada d’una llosa de pedra més gran que conté un decret escrit en tres tipus d’escriptura. Té catorze línies d’escriptura jeroglífica, el sistema que utilitzava imatges com a signes; trenta-dues línies en demòtica, l’escriptura egípcia que feia servir el poble; i cinquanta-quatre línies de grec antic, la llengua de l’administració: els governants d’Egipte en aquest moment eren grecomacedonis, després de la conquesta d’Alexandre el Gran. La pedra, doncs, va ajudar a aprendre a llegir els jeroglífics egipcis i, de retruc, interpretar una cultura fascinant. A part de tot el litigi entre francesos i anglesos que ha acompanyat la història de la pedra, el que realment és important és el que ha representat i continua representant. Malgrat que gairebé sempre ha generat desavinences, el més curiós i paradoxal és que tothom la situa com la pedra angular de la comunicació, per voler entendre i comprendre els altres. Per al professor d’egiptologia del Queen’s College d’Oxford Richard Parkinson, que durant molts anys va tenir el càrrec de curador de la pedra al Museu Britànic, la pedra parla, i molt bé, del desig de l’ésser humà. Perquè, segons Richardson, conté la idea que tu pots entendre una altra cultura, és un gran símbol d’entesa i concòrdia, ja que posa de manifest la voluntat que la meitat de la Humanitat vol entendre l’altra meitat. Si es volen escoltar, les pedres parlen.