Lliçons britàniques

Els catalans hem de tenir enveja sana del Regne Unit i d’Irlanda del Nord. Aquests països van celebrar eleccions parlamentaries un dijous. Va haver-hi una victòria històrica dels laboralistes, enfonsament dels conservadors, ressorgiment dels liberaldemòcrates i fracàs dels independentistes d’escòcia. En poques hores –l’endemà–, el primer ministre conservador, Rishi Sunak, va acceptar –en un discurs de quatre minuts– la derrota i va desitjar èxit al guanyador Starmer. Un èxit que feia extensible a tots els ciutadans. L’endemà el rei Carles III encarregava formar govern a Starmer i el mateix dia es va celebrar el primer consell amb els nous ministres.

Tot plegat va durar tres dies i el tràmit pot sembla més senzill perquè va haver-hi majoria absoluta. 412 diputats en una cambra dels comuns de 650 escons. El camí no li serà planer, però l’elegit no va voler parlar d’encetar noves eres. Ni de passar a la història, ni d’enemics invisibles, ni de res que la ciutadania no pugui palpar directament. Va parlar de tractar cada persona amb el respecte que es mereix, que no és poc. Feina que sembla impossible portar a la pràctica per les respectives classes polítiques.

Deixant de banda les lliçons britàniques sobre democràcia –perquè també tenen mancances–, caldria tenir present que a Catalunya es van celebrar eleccions el llunyà 12 de maig i avui encara no tenim data per a la investidura. No hi ha hagut majoria absoluta i els partits encara no s’han posat d’acord. Ara mateix seria una temeritat afirmar que la investidura és a tocar com que hi haurà repetició electoral. No hi ha dubte que s’està conversant i negociant. El paisatge polític és rar, una autèntica cruïlla tot esperant que hi hagi una investidura en què de retruc aparegui Carles Puigdemont compromès a participar-hi presencialment.