Lletra petita
I ha tornat a Girona
“I tornaré a Girona. Quan bufi la tramuntana. Per perdre’m en silenci. Pels vells carrers que enyoro. I tornaré a Girona. Sense esperar que em cridin. Amb tremolor a les cames i els ulls oberts com llunes. Serà un dia de somni. Quan tornaré a Girona.” Amb aquest poema de Miquel Martí i Pol i visiblement emocionat, Josep Campmajó celebrava la seva tornada a terres gironines, després de vuit mesos i tres setmanes d’exili a Suïssa. Divendres va ser un dia intens per als exiliats, un còctel d’emocions que en el cas de Campmajó van esclatar al vespre, a la plaça del Vi de Girona. Amb una rebuda càlida per part d’una ciutat que l’empresari i activista gironí ha viscut sempre amb una intensitat inusual. Se l’ha trobat a faltar tot aquest temps, encara que la distància no li ha impedit participar en moltes de les tantes iniciatives en què està involucrat. Però el fil de contacte amb la quotidianitat era fràgil i, alhora, despietat.
L’exili de Campmajó ha estat especialment dur. Cap n’ha estat, de fàcil però, en el seu cas, la seva situació s’ha agreujat, més encara, per una solitud dolorosament intensa. Allunyat a molts quilòmetres de la resta d’exiliats a Suïssa, aquest recomençar en una ciutat aliena ha estat un repte personal majúscul. Però és evident que l’ha reforçat en les seves conviccions i en el seu activisme. En el retrobament a la plaça del Vi ens va quedar clar que la repressió espanyola ha tingut un efecte revitalitzador en la seva fermesa: “Jo vinc d’un país lliure, sou vosaltres els exiliats perquè viviu en un país ocupat.” És un missatge comú de tots els exiliats en les seves primeres hores a Catalunya. El d’una reivindicació sòlida per refer la unitat de l’independentisme i seguir el combat. En el context actual, però, és una crida que es fa difícil d’encaixar. El país ha canviat molt des que Marta Rovira va marxar a Ginebra. També ho ha fet l’independentisme. Per Campmajó, però, ara comença la segona temporada. Ho té clar. Potser la clau és aquesta, deixar-nos guiar per l’esperit de tots aquells que mai han abaixat el cap.