Ombres d’estiu
‘Caro Diario’: ‘En vespa’
Com que he reprès les ombres parlant de cinema, cosa que acostumo a fer, he aprofitat per tornar a veure Caro diario (1994), una pel·lícula que Nanni Moretti va concebre amb un exultant esperit lliure. Dividida en tres parts, comença amb In vespa, en què el mateix cineasta, sense que se sàpiga gaire bé fins a quin punt interpreta un personatge o es representa ell mateix, transita en vespa per una Roma que sembla quasi deserta a l’estiu. Moretti escriu al seu diari: “Què és el que més m’agrada fer?” La resposta és a les imatges: voltar en moto pels barris de la ciutat, mirar els edificis amb els àtics on li agradaria viure mentre imagina una pel·lícula on només es mostressin cases. També ens revela el seu gran somni, que, ho confesso, comparteixo: saber ballar. Hi afegeix, però, que més aviat mira com balla la gent. Aleshores irromp Visa por un sueño i Moretti s’infiltra en una orquestra, que toca en una plaça, fent els cors de la cançó de Juan Luís Guerra. Abans ha dit com si res que Flashdance va canviar-li la vida. De fet, ens prepara per una aparició sorprenent: Jennifer Beals (la protagonista del film musical) passejant per Roma amb el seu marit d’aleshores, el director Alexander Rockwell. Moretti la reconeix, aparca la vespa, i li diu que sempre ha volgut saber ballar. L’actriu nord-americana, que entén i parla italià, comenta a Rockwell que aquell home deu ser un maníac. “Has dit que estic boig?” Ella diu que no, sinó que és singular, especial, sense acabar de saber definir-ho. La podem entendre. El cas és que és un moment sensacional: està posat en escena, però no ho sembla. Seguiré amb Caro diario: ni he acabat de referir-me a l’estiuenca In vespa.