La Catalunya d’extrema dreta?

Cal que ens resignem a reconèixer Catalunya Nord com la Catalunya d’extrema dreta? Arran de la incomprensible i irresponsable dissolució de l’Assemblea francesa pel president de la República la nit mateixa dels (mals) resultats de les eleccions europees, el paisatge polític de l’Estat francès, i també de Catalunya Nord, ha experimentat un nou xoc i un trasbals notable. Al primer torn, un 51% dels sufragis expressats (SE) pels electors de Catalunya Nord van anar a candidats d’extrema dreta (122.331 persones, el 33% dels inscrits a les llistes electorals), mentre eren respectivament el 34% dels SE i el 22% dels inscrits pel conjunt de l’Estat. A la segona volta, eliminades les candidatures “secundàries”, els electors van poder triar entre una candidata del partit de Le Pen i un contrincant del Nouveau Front Populaire (ecologistes, socialistes, comunistes i la sulfurosa France Insoumise). El resultat és el 57% de vots per a l’extrema dreta (131.894 persones), el 36% per a l’esquerra. Ens podem consolar amb el percentatge menor respecte als inscrits, que només és d’un 36% per a l’extrema dreta... Dels quatre escons de Catalunya Nord a l’Assemblea, quatre tornen a correspondre a diputades del Rassemblement National. Afegim que el batlle de la capital “Perpinyà, la Radiant” també és d’extrema dreta.

Més que un problema econòmic, migratori o social, aquests resultats revelen una profunda crisi identitària d’un poble francès marcat per un orgull sobredimensionat i un tarannà excloent. Catalunya Nord, on el 60% dels habitants són immigrats francesos (provinents del nord de França essencialment), participa plenament d’aquest exacerbat sentiment supremacista. La “crisi” política en la qual se desperta (i se complau) França arran de la nova representació parlamentària rau de fet en una incapacitat del sistema institucional (i la societat en general) a acceptar, a respectar, a discutir, a negociar, a pactar amb els adversaris.

En aquest context, la identitat catalana se troba amplament relegada a una preocupació marginal. En termes polítics les candidatures catalanistes compten un màxim del 2,8% dels sufragis expressats (1.937 vots). El sentiment de catalanitat se pot eixamplar si el considerem amb el seu vessant cultural, i coincideix llavors parcialment amb una expressió electoral d’extrema dreta. Tothom coneix catalans i catalanòfons que han votat candidats d’extrema dreta.

Ara bé, existeix una perspectiva esperançadora. Dos terços dels ciutadans de Catalunya Nord (246.000) no han votat l’extrema dreta. I la catalanitat queda com un sentiment identitari ben vivent i difús encara. Els actors socials que la defensen són sempre ferms i actius. La curació d’una irrupció –en part versàtil– del vot extremista pot tenir efectivitat en el desenvolupament d’un projecte catalanista, positiu i il·lusionador. Arrelat en la cultura històrica del territori i en un ancoratge cada cop més sòlid i beneficiós amb la dinàmica nacional sud-catalana. Necessita feina intensa sobre el terreny, intensificar la regeneració de la llengua catalana, multiplicar i estrènyer relacions intercatalanes.