Gos o pastisset?
Per a una pelacanyes com jo, trobar temes a l’estiu és una recerca que et fa transitar entre el neguit i la mandra. Cal, em sembla a mi, defugir els que són polèmics. Per tant, no tornaré a explicar-vos res del famosíssim semàfor de Sant Daniel –malgrat haver-hi viscut encara més aventures–. És millor explicar alguna anècdota innocent i compartir una petita reflexió personal. Fa pocs dies me’n va passar una d’aquelles que t’obliguen a fer un acte d’autocontrol. Passejava pel carrer Santa Clara amb una amiga. Ens venia de gust fer un mos i vam anar a una pastisseria. A la porta hi havia dos petits grups de turistes amb els seus guies respectius. En veure’ls, vam decidir avançar-nos i entrar abans que ells. Bona pensada: deu segons més i ens hauríem quedat sense taula. Res a dir dels dos grupets: gent educada i tranquil·la. La intuïció ens va fer entendre que hi havia alguna mena d’entesa entre l’establiment i els guies. Ells van demanar les begudes i van deixar sobre la taula el producte estel·lar dels dolços gironins: el xuixo. Aleshores, van explicar als turistes el que tenien davant seu i els van invitar a tastar-lo. Renoi! Aquí va ser quan em va sortir la vena més gironina. A veure... Ja entenc que no tothom està capacitat per dominar correctament totes les llengües –jo, la primera–. Però si parles de la pasta dolça típica d’un lloc i et guanyes la vida fent de guia, com a mínim fes l’esforç de dir-ne bé el nom. El nostre producte és el xuixo, pronunciat amb la x palatal. No s’hi val a pronunciar el mot com si parlessis d’un gos (txu-txo). I s’ha d’acabar amb u! De bon grat els hauria alliçonat, però estic de vacances. Em converteix aquest fet en una turismofòbica? No, ni de bon tros. El turisme dona feina a massa persones i no es pot esbandir el tema com si res. S’ha convertit en una de les nostres principals fonts d’ingressos. El que cal, com en tot, és trobar l’equilibri entre la quantitat i la qualitat. Els conflictes d’interessos que hi conflueixen han de ser plantejats de manera mesurada. Defugim, doncs, la polèmica. Però deixeu-m’ho dir: el mot xuixo s’hauria de pronunciar com cal, a la gironina. Si només fos això, rai. A voltes, hi ha gent que quan pronuncia el topònim de la nostra ciutat t’envia de dret a la presó (txirona). Què hi farem! Per cert, dels xuixos no en quedà ni una engruna.