‘La Pointe Courte’

Ahir va inaugurar-se al CCCB l’exposició Agnès Varda: Fotografiar, filmar, reciclar: s’hi va poder accedir lliurement i es va fer una revetlla al Pati de les Dones. Està bé festejar així l’obra d’una cineasta (també fotògrafa i artista) que, amb una llibertat creativa que va apartar-la de la comercialitat, tenia un esperit popular. Les seves imatges reflecteixen un interès viu per la gent comuna, treballadora, i també una sensibilitat per la pobra i fins marginada. He rellegit un fragment del seu llibre Varda par Agnès a propòsit de la seva òpera prima, La Pointe Courte, que, a l’estiu del 1954, va rodar al barri de pescadors de Seta que dona títol a la pel·lícula: va inspirar-la la vida humil de les famílies del lloc, les seves dificultats i el seu coratge. Hi comenta que els seus films sempre van sorgir d’emocions, de persones i situacions que van trasbalsar-la. Per això es va sorprendre quan van classificar-la dins de les “intel·lectuals i cerebrals, és a dir les irritants”: crítiques misògines perquè, a més, suposaven que això era impropi de les dones. El cas és que, ara fa setanta anys, Varda va tenir l’audàcia de començar a fer cinema sense cap experiència prèvia. Tenia el desig que les seves imatges es moguessin i que s’hi parlés. I és així que va documentar la vida de la gent de la Pointe Courte, fent que a la vegada actuessin, i ho va alternar amb la representació que els actors Philippe Noret i Silvia Monfort fan d’una parella en crisi que transita pel barri. És una pel·lícula amb un realisme i una poètica que continuen sorprenent i fascinant. Aquell estiu a la Pointe Courte va començar una gran aventura cinematogràfica entre el documental i la ficció, la naturalitat i l’artifici, l’atzar i l’elaboració.