Escenes de sofà de Pere i Pedro

M’agradaria mirar pel forat del pany alguna de les moltes entrevistes bilaterals que han mantingut des de finals dels anys setanta els respectius presidents dels governs espanyols i català. Les encaixades de mà i abraçades de Tarradellas amb Suárez quan aquest li va dir: “Vostè, Tarradellas, no pot ser només el president de Catalunya, perquè de president només n’hi ha un, que soc jo. Vostè ha de ser més. Vull que vós sigueu el Molt Honorable President”. Rajoy deia a Puigdemont que no tenia clar un referèndum: “No ho veia.” Quim Torra va anar per feina i va demanar la independència directament. Va regalar a Sánchez una ratafia de Santa Coloma de Farners. Les bilaterals més mediàtiques han estat les protagonitzades per Jordi Pujol i Felipe González, de les quals semblava que havia quedat una amistat de per vida, si no hagués estat per l’afer Pujol. Hi ha hagut grans escenes de sofà a La Moncloa, amb poques concrecions. En temps del pacte del Majestic, Aznar rebia Pujol a La Moncloa com un cap d’estat. El fet es va diluir a mesura que se n’anava en orris el pacte. Llavors Pujol era rebut al govern espanyol per un discret funcionari. Bona sintonia la de Zapatero amb José Montilla. Com immillorable la d’en Maragall i en Zapatero, fins que es va trencar de dalt a baix per la reforma de l’Estatut. Al llarg de la història, Catalunya ha negociat diners amb els governs de l’Estat. En canvi, les dificultats esdevenen quan Catalunya intenta negociar més poder, com quan es va transferir la policia. En l’entrevista Sánchez-Aragonès no hi ha hagut problema per negociar diners. El problema és quan es demana –com ara– la clau de la caixa, que significaria una important concessió de poder que ara té l’Estat a Catalunya i que al govern espanyol li serà fàcil creure que és inconstitucional.