Els banyistes de Bazille

Ni la seva família ni els seus amics van com­pren­dre perquè Frédéric Bazi­lle, sense que res ho fes pen­sar, va allis­tar-se de sobte al regi­ment dels Zuaus (ori­gi­nat a Algèria quan va ser colo­nit­zada el 1830) per com­ba­tre en la guerra fran­co­prus­si­ana: va morir-hi un dia de novem­bre del 1870. Només tenia 28 anys. Ori­gi­nari de Mont­pe­ller, va estu­diar medi­cina a París, però ho va aban­do­nar per dedi­car-se a la pin­tura. Entre els seus amics, hi havia els impres­si­o­nis­tes Sis­ley, Renoir i Monet, per a qui va posar per al seu ina­ca­bat Déjeu­ner sur l’herbe (1865-1866), una mena d’home­natge i rèplica al que va pin­tar Manet.

Si Bazi­lle, pin­tor obli­dat llar­ga­ment i recu­pe­rat fa poc, passa per aques­tes Ombres és perquè el 1869, un any abans de morir i men­tre emer­gia l’impres­si­o­nisme, va pin­tar Scène d’été/ Les baig­neurs. Faré pre­sent un qua­dre amb homes banyis­tes, molt més escas­sos en la tra­dició pictòrica que les banyis­tes. Si aques­tes solen estar nues, els banyis­tes de Bazi­lle duen calçons en una escena de l’època en què van ser pin­tats. N’hi ha vuit. Qua­tre en pri­mer terme: un es banya en una gorga, un altre en surt aju­dat per un que du pan­ta­lons i, recol­zat en un arbre, el res­tant té un posat i una malen­co­nia que fan pen­sar en sant Sebastià. Més enllà, l’únic esti­rat a l’herba en mira dos que sem­blen jugar a bara­llar-se. En aquesta part del qua­dre, inun­dada de llum i amb dues file­res d’arbres, l’últim comença a des­ves­tir-se. Al fons s’estén el pai­satge. M’agra­da­ria tor­nar un dia a Bos­ton amb la Mercè i la Carme i, entre tan­tes altres coses, veure de nou aquesta Escena d’estiu, tan homoeròtica, al Fogg Museum de Har­vard (Cam­bridge), un del extra­or­di­na­ris petits museus uni­ver­si­ta­ris dels EUA.