Articles

A la tres

Pobra universitat

“Sobta que alguns membres d'un col·lectiu que hauria de defensar el saber reivindiquin el dret
a ignorar”

Que el coneixement del català no garanteix la qualitat en l'ensenyament universitari és una veritat irrefutable. El professor Sala i Martín, per exemple, parla el nostre idioma prou bé i, en canvi, com a economista el seu nivell presenta força dubtes de competència, almenys si la nota l'hi haguessin de posar els actuals gestors del Barça.

A cap professor universitari no li podem exigir que ens parli en català. Però tots haurien d'entendre i llegir els seus alumnes en català perfectament. Això avui no passa. Hem d'admetre, tanmateix, que un alumne universitari del segle XXI ha de dominar unes quantes llengües. I hem de tenir clar, també, que un professor ha d'excel·lir sobretot en la matèria que imparteix. Sense oblidar que la docència no consisteix només a saber molt, sinó, sobretot, a saber transmetre bé allò que se sap. L'acte d'ensenyar és un acte de comunicació. L'eina bàsica de la comunicació és la llengua. I la llengua pròpia, la que més facilita l'aprenentatge a un alumne per més poliglot que sigui. D'altra banda, tots els que hem passat per la universitat hem après que les assignatures més complicades sovint són les impartides per docents tan savis com alhora mals comunicadors. Catedràtics que dominen cinc llengües i són incapaços de fer-se entendre, de fer entendre. El cas de la llengua a la universitat és complex, doncs. Però el que més sobta de la reacció d'alguns sectors acadèmics davant de l'anunci que per fer classes al país caldrà conèixer l'idioma del país és que les queixes provinguin d'un col·lectiu que, per definició, hauria de defensar el saber i no pas reivindicar el dret a ignorar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.