El fruit de la desconfiança

“Així, avi, com dius que va acabar el procés del primer d’octubre del 2017?” –“Doncs mira, al final van investir president de la Generalitat un dels polítics que més s’hi van oposar. Representava el socialisme menys catalanista des de l’any 1980.” Per evitar que la conversa que tindrem amb els nostres nets sigui tan humiliant com aquesta només hi ha dues opcions: forçar la repetició electoral i que l’independentisme articuli alguna cosa positiva o el retorn del president Puigdemont. Com que tot sembla indicar que ERC investirà Illa, s’ha d’entendre el retorn del president com un gest per salvar una idea. No un partit, no el seu benestar personal, una idea: que l’amnistia era un acord polític entre Catalunya i Espanya. Si ERC consuma aquesta investidura seran acusats per molts de moltes coses, cap de bona. A mi no és una opció que m’agradi, però predicar la unitat mentre s’insulta uns o altres no casa gaire. El pragmatisme sempre ajuda, sobretot si fa calor. La investidura d’Illa per part d’ERC, sobretot si no entren al govern, significa tres coses: l’intent de salvació del partit –almenys a curt termini–, la liquidació per part seva del procés i una nova guerra civil dins l’independentisme. Si això és així, més enllà de si ens agrada o no, és coherent amb la part del partit que proposa renovar els lideratges i, s’entén, la proposta política. I genera, en canvi, un risc de caure en la incoherència a qui defensa el contrari. Ja que els lideratges polítics hi són per desenvolupar un projecte, duri el que duri. Un cop s’ha acomplert; o s’ha fracassat en l’intent; o ni una cosa ni l’altre però es decideix aparcar-lo per dedicar-se a una altra cosa, els líders deixen pas. “Avi, i tot això per què va acabar així?” –“Perquè vam sembrar desconfiança: desconfiança entre els líders i entre partits; desconfiança de la gent amb els partits i amb els líders; però sobretot, desconfiança de nosaltres mateixos amb el que som com a poble.”