Les ombres de Munro

He lle­git arti­cles i decla­ra­ci­ons de per­so­nes que mani­fes­ten que no lle­gi­ran més Alice Munro. Això perquè una filla, Andrea Robin Skin­ner, de l’escrip­tora ha expli­cat que, de nena, va patir l’abús de Gerard Frem­lin, segon marit de la seva mare: aquesta ho va saber anys després sense sepa­rar-se de l’abu­sa­dor i fer cos­tat a la filla quan va denun­ciar-ho. La reve­lació de tal ombra fosquíssima ha arri­bat després de la mort de Munro. Entenc aquest males­tar. Tan­ma­teix, una con­versa sobre una inter­pre­tació de Yuja Wang d’una versió per a piano de la Dansa de les ombres feli­ces m’ha dut a relle­gir, a través de la tra­ducció al català de Dolors Udina, el conte homònim escrit per Munro, que hi fa pre­sent aquest frag­ment de l’òpera Orfeu i Euri­dice, de Gluck. El relat evoca una de les fes­tes anu­als orga­nit­za­des a pri­mers d’estiu per una pro­fes­sora de piano, la senyo­reta Mar­sa­lis, que hi reu­neix els alum­nes perquè demos­trin què han après als fami­li­ars, de fet a les mares, si bé ningú no creu que allò que escol­ten sigui música de veri­tat. Tot té un aire deca­dent, propi d’algú vin­gut a menys que cele­bra un ritual tro­nat. Fins que arriba un grup de nens i nenes dels quals les mares assis­tents pen­sen que són “petits idi­o­tes”: no són nor­mals com els seus fills. Ales­ho­res, una d’aques­tes nenes toca una “tonada fràgil, cor­te­sana i ale­gre que evoca la lli­ber­tat d’una gran feli­ci­tat immu­ta­ble”. Toca la Dansa de les ombres feli­ces fent sen­tir “aquesta lli­ber­tat, aquesta feli­ci­tat”: “La música recorre la sala i surt per les fines­tres cap el car­rer xafogós d’una tarda d’estiu.” Ha pas­sat una cosa estra­nya nar­rada amb una sen­si­bi­li­tat com­mo­ve­dora.