Opinió

De set en set

Les ombres de Munro

He llegit articles i declaracions de persones que manifesten que no llegiran més Alice Munro. Això perquè una filla, Andrea Robin Skinner, de l’escriptora ha explicat que, de nena, va patir l’abús de Gerard Fremlin, segon marit de la seva mare: aquesta ho va saber anys després sense separar-se de l’abusador i fer costat a la filla quan va denunciar-ho. La revelació de tal ombra fosquíssima ha arribat després de la mort de Munro. Entenc aquest malestar. Tanmateix, una conversa sobre una interpretació de Yuja Wang d’una versió per a piano de la Dansa de les ombres felices m’ha dut a rellegir, a través de la traducció al català de Dolors Udina, el conte homònim escrit per Munro, que hi fa present aquest fragment de l’òpera Orfeu i Euridice, de Gluck. El relat evoca una de les festes anuals organitzades a primers d’estiu per una professora de piano, la senyoreta Marsalis, que hi reuneix els alumnes perquè demostrin què han après als familiars, de fet a les mares, si bé ningú no creu que allò que escolten sigui música de veritat. Tot té un aire decadent, propi d’algú vingut a menys que celebra un ritual tronat. Fins que arriba un grup de nens i nenes dels quals les mares assistents pensen que són “petits idiotes”: no són normals com els seus fills. Aleshores, una d’aquestes nenes toca una “tonada fràgil, cortesana i alegre que evoca la llibertat d’una gran felicitat immutable”. Toca la Dansa de les ombres felices fent sentir “aquesta llibertat, aquesta felicitat”: “La música recorre la sala i surt per les finestres cap el carrer xafogós d’una tarda d’estiu.” Ha passat una cosa estranya narrada amb una sensibilitat commovedora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.