Amics per sempre

L’estiu del 1992, als bal­cons de Banyo­les hi havia pen­ja­des mol­tes senye­res. De tela impol·luta, ver­mell i groc per estre­nar, sense haver tin­gut temps de des­gas­tar-se, com si la post tèxtil cata­lana hagués aca­bat d’arri­bar a Nove­tats, que a casa en dèiem ca “la Calet”, on les modis­tes com­pra­ven tei­xits vapo­ro­sos de verds escla­tants per con­fec­ci­o­nar ves­tits pri­ma­ve­rals, i hagues­sin començat a treure la cinta mètrica i a mesu­rar i a tallar i a repar­tir per les cases que s’havien d’enga­la­nar com si fos festa major i calia tapar els bai­xos del cada­falc de l’orques­tra. Pen­ja­des, arren­gle­ra­des als blocs de pisos, al mateix escaire, dis­ci­pli­na­des, tenien un aire gai­rebé mar­cial, talla­des pel mateix patró. Hi havia tan­tes senye­res als bal­cons com guàrdies civils des­fi­lant amb aque­lles cami­ses verd oliva, que no fan pri­ma­vera ni donen ale­gria com les teles de ca la Calet. Miro les fotos de l’arri­bada de la flama olímpica al pas­seig de la Indústria, on hi ha l’ajun­ta­ment. En una imatge, la ban­dera inde­pen­den­tista amb l’estre­lla ver­me­lla pren pro­ta­go­nisme, tapant els uni­for­mes verd oliva obe­di­ents.

Tan­tes senye­res i guàrdies civils com volun­ta­ris de blanc gimnàstic. La meva amiga Eva n’era una. Trenta-dos anys després, guarda amb molta estima la torxa que va por­tar en el tram de Serinyà i l’equi­pa­ment. Des­ti­nada a la vila olímpica, li agra­den els idi­o­mes –és mes­tra d’anglès– i va pen­sar que era una opor­tu­ni­tat per prac­ti­car. Recorda les con­ver­ses amb un remer nord-ame­ricà, Shawn; un apre­nen­tatge distès, un inter­canvi de conei­xe­ments en anglès i cas­tellà. Van ser set dies, però en ter­mes ado­les­cents és una experiència intensa i trans­for­ma­dora capaç de con­ver­tir unes hores en un lus­tre. I el retro­vi­sor nostàlgic ser­veix a l’amiga peri­o­dista, que aquells dies del 92 des­pat­xava coca-coles a la guin­gueta a la línia d’arri­bada de les rega­tes, per omplir un arti­cle sobre un esde­ve­ni­ment espor­tiu que va can­viar la ciu­tat on totes dues con­ti­nuen resi­dint. La glòria olímpica és efímera. Hi penso cada cop que veig la foto­gra­fia dels remers amb les meda­lles pen­ja­des a l’entrada del Club Natació Banyo­les. Hi ha els noms ins­crits, segur que els he lle­git, però no els recordo. Sí que recordo, per gene­ració i fra­ter­ni­tat local, els remers banyo­lins que no es van endur meda­lla en aquell estany que es conei­xen de memòria: Josep Robert, Jordi Quer, Andreu Canals, Manolo Bermúdez i Car­les Front van ser olímpics en els millors Jocs per ser-ho.