Raça humana
A temps de corregir-ho
Els de la meva generació recordem que l’oferta educativa, un cop finalitzaves l’EGB –un equivalent a l’actual primària–, constava de dos camins que podies agafar per seguir estudiant: o et dirigies cap al BUP i el COU –el més semblant a la segona etapa de l’ESO i el batxillerat– o desembocaves a la formació professional, on la majoria de nois acabaven matriculats a mecànica mentre moltes noies dibuixaven un futur com a administratives. Hi havia alguna sortida més, però era tan minsa que no la recordo. Ara, i per sort, l’oferta de formació professional té cara i ulls, guarda poca relació amb la que nosaltres vam conèixer i, amb els seus errors però també amb molts encerts, permet mantenir en el circuit molts joves que el sistema antic hauria deixat a l’estacada. A més, basant-me en casos que observo des d’una certa proximitat, crec que la formació professional té una gran virtut: compagina la teoria amb la pràctica al món real, gràcies probablement a la predisposició de centenars d’empreses que pugen al carro. No entraré ara en el debat de si les pràctiques haurien de ser remunerades o si, com a extensió de l’aula que són, els joves han d’entendre que, per exemple, són el mateix que assistir a una classe presencial de primers auxilis, però en un altre format. On sí vull arribar és a la constatació que els joves hi dediquen moltes hores, tantes com matí i tarda, entre les classes a l’escola i l’espai on posen en pràctica allò que aprenen a l’aula. I és així com constantment trobo casos de persones de setze i disset anys que, en el període en què s’afina la formació del cervell, es veuen obligades a abandonar per complet activitats que han estat cabdals durant el seu creixement, com ara un esport o una branca artística, davant la impossibilitat d’arribar a tot. De debò no hi ha forma de fer-ho compatible? Potser som a temps de corregir-ho.