Marea alta
Ignorants
Se’n diuen i ho són. Són dèbils, tenen poca força i són els primers de caure. Però són la prova del nou del català de soca-rel. Són música per a qui els escolta, són com un pètal fresc sobre un poema acabat d’escriure. Un segle enrere hi havia qui no anava a escola però tothom els feia servir. Ara, en canvi, estudiem els phrasal verbs anglosaxons com uns malalts i, en canvi, descuidem la cirereta del pastís de la nostra llengua. No ens en sortim perquè passem de posar-hi el pronom feble, i sense, no és el mateix.
N’hi ha que no els fan servir i se’n vanaglorien perquè menystenen la llengua catalana, com si fos una llengua de segona, una llengua inútil, igual que els seus pronoms febles; una llengua dèbil que no serveix per a res més que complicar la vida a la gent que ja sap altres llengües amb les quals pot comunicar-se i fer-se entendre. N’hi ha que rebutgen els pronoms febles perquè rebutgen la cultura que representen i perquè menystenen una manera de ser i entendre el món. N’hi ha que diuen que els pronoms febles són inútils perquè ni ens coneixen ni ens volen conèixer, i no els volen fer servir perquè passen de ridiculeses, i són tan valents que són uns ignorants... I jo, com sempre, aquí defensant el més feble.