Ignorants

Se’n diuen i ho són. Són dèbils, tenen poca força i són els pri­mers de caure. Però són la prova del nou del català de soca-rel. Són música per a qui els escolta, són com un pètal fresc sobre un poema aca­bat d’escriure. Un segle enrere hi havia qui no anava a escola però tot­hom els feia ser­vir. Ara, en canvi, estu­diem els phra­sal verbs anglo­sa­xons com uns malalts i, en canvi, des­cui­dem la cire­reta del pastís de la nos­tra llen­gua. No ens en sor­tim perquè pas­sem de posar-hi el pro­nom feble, i sense, no és el mateix.

N’hi ha que no els fan ser­vir i se’n vana­glo­rien perquè menys­te­nen la llen­gua cata­lana, com si fos una llen­gua de segona, una llen­gua inútil, igual que els seus pro­noms febles; una llen­gua dèbil que no ser­veix per a res més que com­pli­car la vida a la gent que ja sap altres llengües amb les quals pot comu­ni­car-se i fer-se enten­dre. N’hi ha que rebut­gen els pro­noms febles perquè rebut­gen la cul­tura que repre­sen­ten i perquè menys­te­nen una manera de ser i enten­dre el món. N’hi ha que diuen que els pro­noms febles són inútils perquè ni ens conei­xen ni ens volen conèixer, i no els volen fer ser­vir perquè pas­sen de ridi­cu­le­ses, i són tan valents que són uns igno­rants... I jo, com sem­pre, aquí defen­sant el més feble.