El gran dilema moral

En Zain i en Nas­ser coin­ci­dei­xen sovint davant la porta d’entrada d’un res­tau­rant dels que ser­vei­xen men­jar per empor­tar. Són dos dels repar­ti­dors que tre­ba­llen per a una empresa de les que fan lliu­ra­ments a domi­cili, el ser­vei cone­gut popu­lar­ment com a deli­very. Un d’ells, en Zain, com­pa­gina aquesta tasca amb les hores que passa dar­rere un mos­tra­dor d’una botiga de que­viu­res. És uns deu o quinze anys més gran que el seu com­pa­tri­ota i a casa seva hi ha més boques per ali­men­tar. Cap dels dos gua­nya un sou per tirar coets, però van fent, que vol dir que els dona per anar pagant els ser­veis essen­ci­als i poca cosa més. Com a riders tenen tanta feina com volen, perquè el volum del negoci és de tal mag­ni­tud que comença a haver-hi molts esta­bli­ments que pri­o­rit­zen les coman­des fetes des de casa que no pas l’atenció a qui es des­plaça per dinar o sopar al local. El pro­blema rau en el fet que es tracta d’una feina mal pagada –si més no, en el seu cas–, amb un des­gast físic i emo­ci­o­nal de cal déu i amb una situ­ació legal pel mig que no recull les hores que real­ment hi dedi­quen. Pro­ba­ble­ment, els cli­ents també paguem poc pel ser­vei rebut, així que ima­gino que de retruc estem con­tri­buint que alguns que es miren de lluny les bicis gua­nyin diners a còpia d’explo­tar els més neces­si­tats. Par­tint de la idea que el deli­very ha arri­bat per que­dar-se i que seria absurd negar que hi ha moments que s’agra­eix que exis­teixi, el dilema moral que es plan­teja és com poder negar-nos com a con­su­mi­dors a ali­men­tar les males pràcti­ques sobre­tot tenint en compte el des­co­nei­xe­ment que hi ha del sec­tor –segur que hi ha sis­te­mes de repar­ti­ment a domi­cili on impera un bon codi ètic– sense que això impli­qui dei­xar sense feina per­so­nes con en Zain i en Nas­ser, o l’Alfredo o en Car­les, que saben que no tenen la feina somi­ada però que la neces­si­ten per sub­sis­tir.