La poeta que estima les paraules

És poeta i com a tal se la reconeix, i, a més, és una poeta llegida i apreciada que ha tingut un ampli reconeixement amb la concessió de premis com el Carles Riba, el Senyoriu d’Ausiàs March, el Rosa Leveroni, el Cavall Verd i el Festa d’Elx. Ha publicat dotze poemaris, des de Tres notes i el silenci, el 1989, a Esquerda i Temps el·líptic, el 2022. Ha participat en tres antologies i la seva obra ha estat traduïda al castellà, l’anglès, el francès i l’italià. Però Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957), professora de llengua i literatura catalanes, és també una potent escriptora en prosa, tot i que no s’hi hagi prodigat, ja que ha publicat només quatre novel·les. Envia’ns un àngel (1999), L’ànima del freixe (2003) i La dona sense ulls (2014), que va rebre el premi Ciutat de Palma. Van haver de passar deu anys perquè Proa li publiqués Un bosc infinit, el maig d’aquest any. Una novel·la breu extraordinàriament ben rebuda per la crítica i que mereix ser llegida i rellegida, una novel·la depurada, ben escrita, emotiva i tan tendra com cruel.

La mateixa Rosa Font explica que ha dedicat bona part de la seva obra a la poesia, però que, de cop, algun tema, ja sigui per proximitat afectiva o per interès artístic, l’atrapa, i això l’ha portat a escriure les novel·les que ella mateixa explica que ha anat perfilant “amb constància i amb l’obsessió necessària per ajudar-les a caminar”. Com bona part de la seva obra poètica, la novel·la també s’inspira en el paisatge empordanès de la infantesa, amb un Riuvell extraordinàriament semblant al Fluvià.

Allà un nen de deu anys, innocent, ens mostra com és la vida del poble i la seva pròpia, en un ambient familiar que li és hostil. En Martí, fill de pagesos i lliure en un paisatge que encara no viu del turisme, creix sota l’autoritat d’un pare violent i amargat i d’una mare que l’ha de suportar, però que no sempre hi és i que es deixa portar més pel cor que pel cap. És un nen nyicris i amb una mà morta, però observador, que té com a referent el germà gran i uns bons veïns, i que ens explica moltes de les coses que passen i que han passat al poble, on el nen fa servir la natura i la seva imaginació per poder sobreviure. Tot, amb un llenguatge empordanès extremament ric i acurat que mostra la realitat d’un paisatge de gran bellesa, però també d’una ruralitat ben allunyada de la mitificació urbanita, ja que la vida era dura i complicada. Així, s’hi descriu la cacera i com el pare vol formar el fill, que ni se’n surt ni li agrada. I mostra aspectes molt presents en aquells pobles dels anys anteriors als anys setanta, on hi ha remeieres que han donat la vida a molta gent com a llevadores i que acaben perseguides com a bruixes, on es mostra que les aigües aparentment tranquil·les del riu s’empassen gent que s’hi llança i com els jocs infantils poden ser tan cruels com el de perseguir gats i travessar-los amb barnilles de paraigua. Una petita història que es fa gran, d’una gran intensitat.

Un bosc infinit és una novel·la extraordinària. Rosa Font Massot assegura que escriu perquè ho necessita. “Escric perquè estimo les paraules, però sobretot perquè, per a mi, escriure és existir.” I li hem de donar les gràcies.