Mirades
Pintades que embruten la ciutat
Fa molts anys, quan enfilaves la carretera de Santa Eugènia en direcció a Salt, poc després del que ara coneixem com la rotonda dels Maristes, allà on ara hi ha blocs de pisos, hi havia una llarga tanca de paret abans dels Ferros Almeda on destacaven dues pintades enormes. Una, reivindicativa: “Aquesta és la carretera de la vergonya”. L’altra, amb un esperit més filosòfic: “Salt és collonut, amics”. I les dues tenien raó. La primera, perquè aquell carrer es convertia en carretera que portava a Olot passant per Anglès i estava feta un fàstic i era molt perillosa, i d’aquí li va venir el nom: la carretera de la vergonya. L’autor de la pintada era un anglesenc reivindicatiu que deixava per escrit el que repetia la veu popular. La segona pintada, d’un saltenc militant, mostrava el seu amor per un poble que després va poblar d’escultures. Amb això vull dir que de pintades fa molts i molts anys que n’hi ha, a la ciutat. He recordat aquestes com podia haver recordat aquelles de “Llibertat Maré i companys”. Podien agradar més o menys, però tenien una funció reivindicativa.
De pintades sempre n’hi ha hagut, amb més o menys gràcia. Se n’ha tornat a parlar a Girona després que l’1 de maig la manifestació reivindicativa de la tarda embrutés el centre de la ciutat amb pintades contra el turisme i especialment el turisme de bicicletes. L’Ajuntament va delegar la resposta a aquells fets vandàlics en la vicealcaldessa Gemma Geis, que ho va condemnar i a més va ordenar esborrar les que els mateixos propietaris dels establiments encara no havien esborrat. Van rebre pisos turístics, establiments de bicicletes, restaurants de gent de casa, l’ATA i fins i tot Esports Nabes, que ja em diran. Algunes de les pintades es van fer davant dels qui regenten els establiments i de la policia, que els demanaven i ordenaven no intervenir, cosa que no entenien.
Aquests pintades, algú les pot defensar com a reivindicatives perquè defensen una opinió. Crec que hi ha maneres molt diferents de fer-ho sense embrutar el carrer o parets nobles al carrer Albereda o el mateix pont de Pedra. Però el cert és que la ciutat està farcida de pintades o grafits i això la fa descurada. Tenim també magnífics muralistes que han fet obres que val la pena admirar. Una cosa és l’art i l’altra, la brutícia i alguns d’aquests murals han estat malmenats amb pintades burdes. Una ciutat que va tenir el Milestone Project, del qual encara queda alguna mostra, o el Festival Monar’t a Santa Eugènia no es mereix estar farcida de tags o pintades sense cap mena de gràcia. Eliminar-les costa molts de diners al contribuent i per això caldria una actuació més clara contra aquestes pintades que ja fa molts anys el gran Toni Clapés va qualificar com “merda pintada a la paret”. Les estacions de tren n’estan farcides i alguns trens de rodalies, també. En un bon article de Ramon Iglesias a la revista La Punxa, dels arquitectes tècnics, ho definia com “atemptats al bon gust i els espais col·lectius”. Són inevitables, diuen, però degraden el paisatge urbà de la ciutat i costen molts diners. Potser caldria, com a San Francisco, segons explicava en Ramon, una brigada ciutadana que hi actuï en contra. Sí al muralisme, no a la brutícia.