Salvem-ne un, com a mostra

Un amic que ha tor­nat de vacan­ces m’explica:

–“Ja saps que m’estic a Palamós, oi? Bé, l’altre dia vaig voler fer una excursió turístico-sen­ti­men­tal per un sec­tor de la Costa Brava que havia cone­gut temps enrere. Sobre­tot, l’Escala. Et pro­meto que no ho vaig reconèixer. Si m’hagues­sin dit que allò era un altre poble m’ho hau­ria cre­gut. Com és pos­si­ble que s’hagin fet aque­lla mena d’edi­fi­cis ran de mar? Com s’han car­re­gat el caràcter, les pro­por­ci­ons, la gràcia que tenia l’Escala! De cop m’he ado­nat que aquests últims anys havia fet el ridícul quan, par­lant de la costa, deia que l’Escala era un indret aco­lli­dor; la gent que conei­xia l’Escala actual devia pen­sar que jo era xim­ple. Tam­poc no fa tants anys, pot­ser deu o dotze, que no hi havia estat, però n’hi ha hagut prou per a can­viar-ho tot…”

Jo no m’hi he arri­bat de fa temps, però m’ho ima­gino. Quants diners han fet, alguns, amb la pos­si­bi­li­tat de des­truir allò que hau­ria d’ésser pro­te­gir com a autèntic patri­moni social! Amb alguna raríssima excepció, com Cadaqués, cap poble d’aquest lito­ral no ha estat capaç de resis­tir la pressió dels interes­sos econòmics, i s’ha dei­xat domi­nar per la més vul­gar colo­nit­zació.

–“Mira –he dit al meu amic– arri­barà un moment que tro­ba­rem que la Platja d’Aro, tan cri­ti­cada com és, té més excusa que l’Escala, l’Estar­tit o la majo­ria de pobles de la costa. Perquè a la Platja d’Aro no hi havia nucli urbà, ni estruc­tura, ni història. La Platja d’Aro s’ha cons­truït mala­ment, però és que els pobles que ja exis­tien s’han auto­des­truït, i això encara és més greu. En aquests pobles hi havia gent –auto­ri­tats, veïns– que havien de dir “no”.

Ha pas­sat el de sem­pre: dema­nem una sub­venció per a res­tau­rar un monu­ment local, i al mateix temps per­me­tem que es perdi un con­junt urbanístic que s’ha anat fent al llarg dels anys, i que és un tes­ti­moni viu i insubs­tituïble de la comu­ni­tat (molt més que el monu­ment). No s’ha acon­se­guit una cosa tan ele­men­tal com deli­mi­tar un perímetre dins el qual no és lícit de des­fer un ambi­ent secu­lar. És un ter­ri­ble pro­blema d’incul­tura, i quan la incul­tura va lli­gada a la cobdícia econòmica els resul­tats de l’acció poden ser funes­tos.

És pos­si­ble que el dia de demà les agències de viat­ges pro­po­sin, com una excursió d’excep­ci­o­nal interès, anar a veure “un poble”. Un poble con­ser­vat amb tota coherència en alguna vall inte­rior del país, que tin­gui una plaça en la qual cap banc no hagi subs­tituït una casa vella per una exhi­bi­ci­o­nista sucur­sal; una plaça sense una font moderna i gro­tes­ca­ment llu­mi­nosa, sinó amb la modesta font antiga, o amb l’abeu­ra­dor. No estic par­lant d’un poble “pin­to­resc”, sinó d’un poble que sigui “nor­mal”, que mos­tri els indi­cis natu­rals de l’evo­lució però que els hagi incor­po­rat dis­cre­ta­ment a una matèria urbana res­pec­tada. I perquè la lliçó de res­pecte sigui més clara, no un poble en decadència, sinó un poble que, havent pro­gres­sat, hagi bas­tit fora del nucli vell les noves edi­fi­ca­ci­ons i els nous ser­veis.

Un poble, vaja, que hagi demos­trat tenir una res­pon­sa­bi­li­tat popu­lar, que és el que sem­bla exi­gi­ble d’un poble.