Cugat

Xavier Cugat ha sabut organitzar-se la vida molt bé, i prop dels vuitanta anys –va néixer a Girona el 1901– encara belluga tot el que pot i aconsegueix de sortir retratat sovint a les publicacions d’aquest país. Format en el sistema nord-americà de vida, sap que “imatge és diner”.

En unes declaracions ha dit: “Sóc més catalanista que el president de la Generalitat. Jo he fet pàtria des de fora, i això encara té més mèrit. Precisament acaben de condecorar-me amb la medalla d’Isabel la Catòlica pel que he fet per Espanya, i això vol dir per Catalunya.”

És evident que Xavier Cugat té unes idees molt particulars sobre el que és “fer pàtria”, i un desconeixement notable sobre el que ha passat a Catalunya durant una colla d’anys, i és natural: com ell mateix diu, “Catalunya només m’ha donat la fe de baptisme”, i ara ell dóna a Catalunya la seva vellesa. Mentrestant, què? Se’n va anar a l’Havana –plataforma cap als Estats Units– i deixà de ser violinista clàssic per a convertir-se en el creador d’una orquestra “del Caribe”, per a entendre’ns. Conreà amb gran èxit l’ambigüitat espanyola-llatino-americana-tropical i amb aquesta simpàtica inofensivitat s’introduí en el món públic i “oficial” dels Estats Units, i fins i tot a la Casa Blanca, on amenitzava –per dir-ho amb el mot escaient– les preses de possessió dels presidents.

Tot això en l’exercici del legítim dret del triomf i d’aprofitament de les pròpies habilitats, entre les quals cal recordar, també, que ha estat un dibuixant de molta grapa. Però quan ara ens diu que és més catalanista que ningú, Cugat fa una pena que ens hauria pogut estalviar. I fa pena perquè, probablement s’ho creu. Cugat, condecorat amb la medalla d’Isabel la Catòlica, té una idea de Catalunya absolutament folklòrica, com la té de l’Amèrica llatina. Si ara fos jove, en comptes de formar una orquestra amb músics vestits amb “mambos”, els vestiria amb samarres de pastor i amb barretina. És un home que ha vingut a Catalunya a beure en porró.

Diu que l’han acusat de ser un català renegat, i en protesta. Té tota la raó. No pot ser un català “renegat” qui no ha estat mai un català “afirmat”. Pertany a l’espècie dels catalans “murris”, alguns dels quals han sabut vendre magníficament la seva imatge arreu del món, com és el cas de Dalí, amb la diferència que Dalí ha fet una obra que Cugat no ha fet. Casals, Miró, Trueta, etc. podrien haver estat “renegats”, perquè havien formulat públicament la seva catalanitat essencial, conscient i activa, però Cugat sempre ha volgut voltar-se de noies joves i maques, tot renunciant a aparellar-se amb la “bruta, trista i dissortada” i vella pàtria.

Que ara hagi dit que és més catalanista que el president de la Generalitat és una grotesca impertinència, però encara seria més grotesc que nosaltres ens la prenguéssim seriosament. També deu haver dit alguna vegada que és més nord-americà que Carter i més tropical que Fidel Castro. És un producte típicament hollywoodià, un home amb l’obsessió de sobreviure; ha après molt bé la lliçó de sant Cugat, el màrtir a qui li deu el cognom: quan algú es compromet amb una idea important, s’exposa a ser decapitat.