Els que es colen al metro

Només és qüestió de parar una mica d’atenció i prendre consciència que són allà, atents, esperant la seva oportunitat. Cerquen, entre el vaivé de gent, algú amb mirada despistada o, millor encara, algú que va accelerat perquè probablement arriba tard a algun lloc. Es col·loquen en un punt estratègic, fent-se els murris, però ben clavats a la barrera que s’ha de superar per accedir a les vies. Són els experts a adherir-se a l’esquena d’algú quan passa el torn d’una estació de metro o tren, conscients que, amb una mica de destresa, disposen de temps per no ser caçats al vol per les dues portes. Entre els que són aficionats a aquesta pràctica, doncs, deu haver-hi una mica de tot. Des de persones amb males maneres i manca d’educació i els més penques de cada casa, a gent que realment no pot pagar un bitllet i s’ha de buscar la vida confiant que algú els faci el favor sense delatar-los. El cas és que l’altre dia vaig ser una d’aquestes persones. De les que noten una presència estranya a l’esquena, no de les que esperen el moment per colar-se. Anava amb tanta pressa que no hauria tingut temps de parar atenció a una girafa entrant per la porta del costat, però aquella persona no va executar, diguem-ne, una jugada mestra i se’m va abraonar a sobre. Va ser impossible ignorar l’atropellament, malgrat que em va agafar en un moment que no em sobrava temps ni per parpellejar. Li vaig acceptar les disculpes, perquè sonaven sinceres, i vaig prosseguir el meu trajecte no sense parar-me a pensar si aquella persona era de les que poden pagar i s’hi neguen, així que confio que un dia l’enxampin, o si realment no en tenia, d’alternativa, cas en què hauria preferit que em demanés ajuda i li hauria pagat encantada un bitllet, i m’hauria estalviat aquella sensació tan desagradable i violenta que se sent quan algú et frega el cos sense el teu permís.