Aquí, fins quan?

El sotrac polític de dijous marcarà l’estiu i el final del procés, o potser la resiliència del procés de l’1-O cap a un altre cicle, potser amb acords puntuals amb l’Estat quan convingui, i desafiaments quan facin falta i la injustícia sigui flagrant, com està succeint amb l’aplicació retallada de la llei d’amnistia. Certament té raó Puigdemont advertint que encara som aquí, tot i que, fins quan resistirem o serem reduïts? L’independentisme pot estar reprimit i dividit, i en regressió entre els joves, però continua sent un gran objectiu polític per a un gran gruix de la ciutadania del país. Més enllà de l’absència de rumb i que a vegades, per advertir de l’excés de repressió estatal, calgui qüestionar les pròpies institucions –el Parlament o els Mossos d’Esquadra–, el que també hauria d’intentar el sobiranisme és no generar més frustració, perquè ja en vam tenir prou després del 2017. Els manifestants de l’Arc de Triomf, en tornar a casa, es trobaven amb la investidura d’Illa, s’adonaven del despropòsit policial incapaç de detenir Puigdemont tot i el zel amb què havien preparat el dispositiu, i observaven com Junts esmolava el ganivet per arraconar una ERC astorada encara per la seva crisi interna. Crua realitat també, ampliada ahir amb la revenja d’Elena i Sallent.

La desobediència civil liderada per Puigdemont no hauria de caure en l’acció aïllada, encara que audaç, sinó integrar-se en una reivindicació de sobiranisme capaç d’engrescar capes socials i votants com el 2017, i no circumscriure’s a l’independentista emprenyat. Perquè fora de les principals institucions i amb l’amenaça que els tribunals laminin parts de l’esquelet del país, com la immersió lingüística, difícilment s’eixamplarà la base. Més i tot quan la cúpula dels agents se sumarà ara a la persecució de Puigdemont. Només els faltava suggerir a Núria Parlon, la futura consellera, allò de “trobin-me Puigdemont”, com va demanar González a Belloch, en fer-lo ministre de l’Interior, perquè perseguís el fugitiu Roldán.