Opinió

Lletra petita

La indigestió de Sallent

“Vint-i-quatre hores després que Puigdemont es fes fonedís, el comissari en cap encara no havia paït la situació. Es va defensar anant a l’atac. I es va equivocar en l’enemic

Moltes vegades no són només les paraules i el to en què es pronuncien el que determina l’estat d’ànim d’una persona. La mirada i la gesticulació facial t’aporten una informació cabdal. I en el cas del comissari en cap, Eduard Sallent, el sentiment d’ofensa personal traspuava per tots els porus del seu cos. Els ulls desafiadors, posat seriós només amb somriures esporàdics i cínics davant les preguntes insistents dels periodistes, les mans nervioses tocant cada dos per tres els micròfons del faristol, rigidesa de cos. I si tot això ho vestim amb un uniforme del cos dels Mossos d’Esquadra, la veritat és que genera una combinació poc adient per a qui és el màxim responsable d’un cos policial. I en aquest conglomerat, incorporem-hi les paraules, que en aquest cas no són gens secundàries. Amb valoracions polítiques d’un funcionari que, malgrat ser d’alt rang, no deixa de ser una figura tècnica. Amb greus acusacions de delictes en un cas encara en procés d’investigació, assenyalant formacions polítiques i càrrecs institucionals. Un to de menyspreu amarg cap a la figura del que ha estat màxima autoritat del país, comparant-lo fins i tot amb el pallasso Jimmy Jump. Referint-se cada dos per tres a missatges a les xarxes socials que atacaven o es mofaven del cos policial, quan hauria d’estar per sobre d’això i de molt més. Sent molt més dur, si era possible, que les seves autoritats polítiques superiors, que tampoc es van estar de treure la seva col·lecció de retrets però que, al capdavall, tenen tot el dret a mostrar la seva ideologia o a fer les valoracions polítiques que creguin, perquè aquest és el seu terreny de joc.

La de divendres va ser, segurament, la darrera roda de premsa d’Eduard Sallent. Un element tampoc gens casual en l’escenari que estem dibuixant. Vint-i-quatre hores després d’acreditar que Puigdemont s’havia fet fonedís, el comissari en cap encara no havia paït la situació. Es va defensar anant a l’atac. I es va equivocar en la manera i en l’enemic. Una altra mala estratègia policial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia