Mirades
Cop terrorista mortal a la Rambla
Han passat set anys i els mitjans n’han d’escriure i parlar perquè el que va passar aquell 17 d’agost del 2017 a la Rambla de Barcelona i en altres punts del país no només no es pot oblidar, sinó que ens ha de servir d’advertiment que en un món globalitzat estem en perill constant. I no es tracta de fer alarmisme, sinó de recordar-ho, de tenir present que el que va passar a Barcelona, com el que havia passat el 2004 a Madrid, el 2016 a Niça i Brussel·les, aquell mateix any a Londres i posteriorment a París i a tants altres llocs del món, pot tornar a passar. Tal dia com avui fa set anys li va tocar a Barcelona, que ja feia temps que era la capital del centre d’activitats d’Estat Islàmic al Mediterrani. Se n’havia escrit molt. I després de l’atemptat a Barcelona es van publicar plans per destruir la Sagrada Família. Semblava el guió d’una pel·lícula, però el que algú va dissenyar es va convertir en tràgica realitat, amb setze persones mortes només perquè estaven passejant per la Rambla, circulant en cotxe per Barcelona o passejant a Cambrils. També van morir vuit dels membres d’aquella cèl·lula islàmica que es va crear i radicalitzar a Ripoll al dictat d’un imam, Abdelbaki es Satty. Ho van fer a la casa ocupada d’Alcanar, al Montsià, on preparaven el gran atemptat, a Cambrils, on volien perpetrar una altra massacre, i a mans dels Mossos d’Esquadra.
Escric per recordar. Fa set anys era de vacances i la incredulitat del que explicaven ràdios i televisió m’hi va mantenir enganxat. Van ser dies complicats i complexos fins que va caure el darrer dels fugits. Va ser horrorós comprovar que a casa passava allò que havíem vist en altres ciutats. Després van venir moltes informacions, les relacions de l’imam amb els serveis d’intel·ligència espanyols, el paper del CNI i les informacions que tenien monitoritzats els telèfons dels membres de la cèl·lula. I una investigació fosca i un judici encara més fosc. No es tracta d’abonar teories de la conspiració, però no es va anar al fons de la qüestió i mai ningú ha sabut explicar-ne el perquè. Un mes i mig després de l’atemptat de la Rambla es va fer el referèndum de l’1 d’Octubre. Pot ser una explicació.
El comissari Villarejo va dir ben alt que el petit ensurt que es volia donar a Catalunya se’ls va escapar de les mans. Va donar noms i cognoms. És clar que a Villarejo, que és un mentider i sempre juga a favor seu, només se l’escolta quan el que diu és favorable a les tesis defensades. Però es pot assegurar que no es va anar al fons de la investigació. El Congrés tampoc. Una cèl·lula radicalitzada a Ripoll podia fer tant de mal sense ser detectada? Aquell dia hi va haver morts, nens, homes i dones. I més de cent ferits de 34 nacionalitats diferents. I un sentiment d’orgull cap a la nostra policia i de preocupació pel que podia haver passat si no hagués explotat la casa d’Alcanar. Set anys després encara hi ha dubtes. No es va tractar bé les víctimes. En canvi hi va haver molt de bonisme en la manera com es va tractar el que havia succeït a Ripoll. El que més abona les teories de la conspiració és la manca de transparència en les investigacions. I van quedar enlaire moltes més preguntes que no respostes donades. És clar que a vegades les teories de la conspiració hi toquen més del que convé a la seguretat de l’Estat.