La unitat pot ser Junts

He sigut independentista tota la vida, almenys des de cinquè de primària, quan vam fundar un grup independentista –n’hi dèiem partit– a l’escola. En canvi, la major part de la meva vida vaig militar en un partit que no era independentista. Els sobiranistes que vam optar per l’acció política dins de CiU vam haver de suportar contradiccions, algunes; i insults, molts. Però quan mires les fotos dels lideratges del procés, a tots els nivells, molts d’ells en són protagonistes. S’ha arribat molt lluny i el seu comportament ha sigut lloable, i així ho vull subratllar. També és cert que no s’ha acomplert l’objectiu, cosa que és evident, però dels que parlo, acostumats al llarg termini, tampoc han llançat la tovallola. Sempre m’he mostrat partidari de la unitat independentista, a favor del diàleg entre partits i contrari als insults a qui veu les coses d’una altra manera. Al mateix temps sempre he mirat de dir les coses pel seu nom, amb respecte, però com són. I després dels esdeveniments de la darrera setmana: retorn del president Puigdemont, investidura del president Illa i l’operació Gàbia del Departament d’Interior, la situació és que no hi ha ponts a refer perquè no hi ha dues ribes. ERC és un partit ple d’independentistes que ha optat per una estratègia autonomista, defensiva i partidista. Respectable, però per a mi una decepció. Amb les eleccions van arriscar quan tocava aguantar i ara s’han enrocat quan calia arriscar. El congrés d’ERC ha perdut l’interès, només en tindria amb una ponència política que fos una esmena a la totalitat al que s’ha fet darrerament. En canvi, el de Junts és inevitable després del cicle electoral i del que ha passat aquesta setmana. I és crític tot i tenir tot el camp independentista desbrossat. El repte és fer evolucionar la seva cultura política actual cap a la que feia de CiU majoritària en el nacionalisme o l’SNP en l’independentisme: la de pocs i grans acords i llibertat en els matisos, el secret de la unitat.