Som 10 milions
La quota ebrenca
Hauria d’afavorir l’equilibri territorial que el nou govern integre les sensibilitats de totes les regions
Com cada quatre anys, o com cada vegada que hi ha un nou acord polític de govern que cal desplegar per les sales de comandament de tot l’edifici administratiu de la Generalitat, la incertesa recorre la Delegació del Govern a l’Ebre i les diferents direccions territorials que en depenen, una estructura consolidada des que la va implantar l’últim govern de Pujol fa 23 anys. Tot just s’ha donat a conèixer la composició del Consell Executiu del primer govern d’Illa i, per tant, sembla aviat perquè es faça públic el nom del nou delegat o delegada a les Terres de l’Ebre, que agafarà el testimoni del transitori Adam Tomàs, i encara menys els noms dels directors o directores territorials, ara mateix una incògnita amb el canvi substancial de govern.
De fons, siga el govern d’ERC, com fins ara, o del PSC, hi roman el grau de dificultat que tenen els partits per a trobar candidats i candidates a les direccions territorials, on hi ha un requisit que pesa per damunt de tots els altres i no té a veure ni amb les aptituds ni amb l’adscripció política: el grup A de funcionariat al qual han de pertànyer els candidats i candidates.
Tant els partits polítics com fonts oficials de la secretaria de Funció Pública han reconegut que no té gaire sentit haver de donar prioritat a la cerca de funcionaris d’un grup determinat en detriment d’altres valoracions sobre la capacitat o la trajectòria, pública o privada, de les persones que aspirarien al càrrec. I encara més en territoris poc poblats com les Terres de l’Ebre, on s’acaba disparant el nombre de casos de polítics o persones amb una formació determinada als quals els toca exercir la direcció territorial d’un àmbit que no dominen d’entrada, cosa que la política hauria d’evitar i sovint només alimenta.
Per defugir-ho, caldria modificar la normativa que regix l’accés a estos càrrecs de responsabilitat del govern al territori. Mentrestant no s’hi faça res en este sentit, tornarem als dies d’incertesa en què els partits –en este cas el partit, el PSC– fan mans i mànigues per cobrir les seues quotes quantitatives.
Si enfoquem el pinyol del nou govern, les Terres de l’Ebre ja poden constatar que, una legislatura més, no tindran cap conseller o consellera. Només Jordi Ciuraneta, entre el 2015 i el 2016, i Marta Cid, entre el 2004 i el 2006, han estat consellers, d’Agricultura i d’Educació, respectivament, en els darrers 20 anys. Una circumstància que ha estat compensada en part per una creixent presència d’alts càrrecs del sud a la segona o tercera línia de les conselleries. Òbviament, s’hauria de prioritzar la vàlua per sobre del nivell de funcionariat, o les polítiques i els projectes –el PSC s’ha compromès a combatre els transvasaments, millorar la connexió ferroviària i construir un nou hospital– per damunt del lloc de naixement. Però per força hauria de ser positiu per a l’equilibri territorial que el govern integre literalment les sensibilitats de tots els territoris.